dissabte, de setembre 12, 2009

Mike Hammer


De petit m’agradava el Mike Hammer, Private Investigator. Cada setmana, el diumenge a la nit, m’estirava al sofà i emmirallava el meu futur a les seves aventures. El James Bond no m’havia captivat mai com el Mike Hammer. El trobava artificial, amb el seu smoking sempre impecable, amb el ridícul Martini sacsejat però no remenat, amb el reguitzell inacabable de noies lànguides, efímeres, vagament vaporoses. El Mike Hammer, en canvi, portava un vestit blaumarí desgastat i un barret de tretze dòlars, bevia dosis insondables de whisky barat, sense gel, i rebia les atencions constants de dones voluptuoses, d’impossible talla de sostenidors, arrelades als bars i carrers bruts de Boston o Chicago. El Mike Hammer era un home de ciutats fredes, el seu somni americà consumia nicotina i colpejava amb l’esquerra, just sota les costelles, compartia nits amb Billie Holiday i Lester Young.

Mike Hammer era misogin, rude, cru, irascible. Portava un bigotet sota el nas i una Colt sota l’aixella a qui anomenava Betsy. Estava perdudament enamorat d’una noia que espiava de reüll, no més de cinc segons a cada episodi, entrant en un taxi, desapareixent al reflex d’un aparador, creuant un carrer, a la llunyania. Jo, estirat al sofà, també estava secretament enamorat d’aquella noia, i els cinc segons que trigava a travessar la pantalla del televisor eren, sense cap dubte, els millors de l’episodi, del diumenge i de la setmana. Pràcticament no parpellejava fins a veure-la i, després, gairebé no gosava respirar.

Algunes vegades havia provat de cercar el nom d’aquella actriu, però el seu paper era tan insignificant que no apareixia a cap títol de crèdit. Era un paper, però, que donava sentit a la nostra existència, la del Mike Hammer i la meva, era el sol que cremava la nostra fotosíntesi. No sabria dir si era rossa, morena o pèl-roja, si vestia de forma elegant o si portava talons d’agulla. Si li haguéssim demanat al Mike Hammer probablement tampoc no ens ho hauria pogut assegurar. Tant ell com jo estàvem enamorats de la idea d’aquella noia, més que de la noia per ella mateixa, una idea que es manifestava, episodi rere episodi, en imatges besllumades, incorpòries, inabastables.

No recordo si, cap el final de la sèrie, el Mike Hammer per fi aconseguí reunir-se amb la seva estimada desconeguda. Possiblement fou així, la crueltat dels guionistes té uns límits molt ben determinats pels índexs d’audiència. Podria buscar-ho a la viquipèdia i sortiria de dubtes. Però prefereixo no fer-ho. Prefereixo pensar que el Mike Hammer encara persegueix criminals pels carrers de Harlem, que encara neteja la Betsy cada nit, els ulls vermells de Whisky i de tabac, Lady sings the Blues al fonògraf. Prefereixo sospitar que aquella noia que veig al reflex de l’aparador, a l’altra andana de l’estació, a la foscor del capvespre, és la meva estimada i que, molt a prop, sota el seu barret de tretze dòlars, camina amb pas ferm el Mike Hammer.

4 comentaris:

freyja ha dit...

Jo era més aviat addicta a les “iaiones” entranyables com la Jessica Fletcher o (aquesta en novel•les) la Miss Marple, que l’acte de violència més brutal que podien cometre era saltar-se el te de les cinc de la tarda. Encara ara, les avies massa dolces o les cases amb massa flors em fan una por terrible i no puc més que imaginar-me un crim imminent.

I més encara després d’un capítol de la meva vida (real!) que jo titulo com: “Misteriós assassinat a Kilkeny”, co-protagonitzat per dues amigues, jo i una “iaiona entranyable”, que des del moment que la vam coneixer vam decidir que es deia “Lady Flower”. Algun dia ja te l’explicaré.

virginia ha dit...

tinc un dubte, imagino que primer és el text però per les imatges que tries bé podria ser al contrari... ho sabrem mai?

Antitot ha dit...

Poeta, poeta..sempre deleitosos pel platonisme més extrem, del desconeixement, del misteri...com a motor d'un sentiment que, com menys es coneix l'objecte del desig, més forta és la sensació...
Una sèrie a cavall entre "Carta a una desconeguda" i el Clint Eastwood més "salvatge"

Poeta per un dia ha dit...

Freyja: estic frisós per saber detalls d'aquest "Misteriós assassinat a Kilkeny"... ;p

Virginia: normalment primer són els textos, i després els busco una imatge. Alguna vegada, però, si una imatge m'encisa, pot ser al revés...

Antitot: Posa-hi també una cullerada de Neal Stephenson... Ja saps que el tema platònic sempre m'intriga...