El Gos del Diable

Fa uns mesos, a una fira de brocanters amb una generosa exposició paral·lela de productes de dubtós origen legal a mig descarregar de desllorigades furgonetes de color fumat, vaig trobar un llibre que portava per títol: “Botànica del Mal”. Entendreu que no vaig poder-me resistir a adquirir-lo i que, amb el meu obvi encís, vaig claudicar ràpidament al joc d’estira i arronsa que tot bon regatejador associa a aquest tipus de transaccions comercials.

Sóc un home de curiositats disperses, però, i tot fou arribar a casa amb el llibre que se’m despertà un interès irresistible envers unes copes de vi i una particular companyia femenina, pel que el llibre s’oblidà al caos que embolica alguns dels prestatges del que sovint considero com “input”, lloc d’entrada d’objectes de paràmetres molt diversos on, com si fos en un estat de quarantena, romanen fins al dia en què decideixo sobre el seu destí. La “Botànica del Mal” s’anà difuminant a la intempèrie d’aquella majestuosa col·lecció d’andròmines.

Ahir vaig descobrir-lo, en el sentit de descobriment que es dóna sovint als descobridors de les Amèriques. Endut per una renovada i intensíssima passió, vaig enfilar-me al cotxe i vaig cobrir el quilometratge que em separa dels boscos més frondosos de la comarca. Un cop allà em vaig posar el llibre a la butxaca de l’impermeable i vaig disposar-me a localitzar, a mesura que explorava pàgines i camí, les espècies vegetals més malignes de la creació.

La tercera planta que vaig identificar s’anomenava “El Gos del Diable”. Si no hagués estat pel llibre no hi hauria parat cap tipus d’atenció. Es tractava d’un arbust amorf, de fulles petites i gruixudes, sense cap mena de característica atraient a la vista. Els eixos vermells d’aquelles petites fulles em permeteren besllucar-lo dins la massa densa d’aquell bosquet però, tret d’això, la resta de la planta era francament obtusa. Vaig fer una creueta amb llapis al costat del seu nom, al llibre, i vaig decidir seguir avançant una estoneta més. Fou llavors quan vaig sentir bordar la planta, darrera meu.

No hi havia cap dubte que era la planta que havia bordat. Algunes fulles, sotmeses a la vibració d’aquell lladruc, s’havien després de la rameta i havien caigut al sotabosc de molsa. En aquell precís instant, mentre l’observava, bordà novament, i més fulles petites d’eix vermell precipitaren cap a terra. Un tercer lladruc em feu obrir el llibre i analitzar amb cura el paràgraf associat a aquella planta del mal:

“El Gos del Diable és un arbust de la família de les acoràcies, si bé fins ara havia estat classificada dins de les aràcies. Tot i ser originari de l'Índia, es troba present de manera naturalitzada a bona part de l'Europa central i septentrional, Nord Amèrica i zones boreals d'Àsia. Aquesta planta viu en terrenys humits de baixa altitud propers a llacs, estanys i rius. Present a la mitologia hindú, apareix repetidament als textos del Mahabharata, sempre com a herald de la mort violent d’algun personatge, déu o heroi, a les urpes o ullals d’un o més dimonis. Segons aquesta tradició, el personatge que senti bordar la planta (i d’aquí procedeix el nom de Gos del Diable) coneixerà els dies que li queden de vida comptant el nombre de fulles que romanen a l’arbust un cop finalitzada la seva particular i terrible anunciació”.

Avui sóc sol a casa. No he pogut anar a la feina ja que no em trobo massa bé. Nervis. Sóc massa supersticiós, m’acabo creient qualsevol bajanada, per molt descolorits que siguin els seus vèrtexs i arestes. Al bosc, a la densitat verda de tardor, malgrat que fa estona que s’ha quedat sense fulles, el Gos del Diable encara està bordant.