Son

Tinc tanta son, sempre. Tantes ganes d’aclucar els ulls i dormir. Dormir sense somiar, o somiar que dormo sense somiar, o somiar que somio que dormo sense somiar. Se’m tanquen les parpelles, arreu, sigui on sigui, a tota hora. Dormo i torno a dormir, però sempre tinc son. Com més dormo, més son tinc i sovint m’imagino que m’estiro i que no em desperto i que em creixen flors als cabells on fan niu els corbs de l’oblit i de la mort, ocells d’ales esqueixades i ulls de vidre. M’adormo si tanco els ulls, quan faig un petó, i només em desperta el següent petó. Per això sempre faig un nombre parell de petons. M’adormo si m’acosto al llit, per això sempre faig l’amor atrafegat, a la cuina, amb la llumeta de la nevera de tràgic testimoni. La son em defineix, és la ploma que escriu el meu llibre, és l’espai que visita la meva ombra. Si no tingués tanta son ja no seria jo, seria una altra persona que no comptaria els petons ni es passaria el dia somiant que no somia. És la son que m’arrela al present, que desfà a bocins les hores del dia com una aspirina en un got d’aigua. Ara mateix tinc son. Escric ben bé per no adormir-me i, com més escric, més son tinc. M’adormo i, dormint, tinc son.