dilluns, de març 01, 2010

El final de l'amor


Visqueren junts mitja vida, compartiren moments bons i moments dolents, tingueren fills, anaren de viatge un parell de cops l’any, aprengueren a conèixer el significat d’una mirada, la dualitat d’un somriure, l’ambigüitat d’una afirmació. Es seduïren, al principi, i ho tornaren a fer, de manera diferent cada vegada. Gaudiren de moltes fondues, de formatge i de xocolata, de moltes tardes al cinema, de molts dinars sobre l’herba, de molts sopars sota les estrelles, de moltes nits de carícies, sota les mantes i els llençols, en aquell piset tan fred però tan alegre.

Però s’acabà. No entenien l’amor de la mateixa manera. Estimaven persones diferents. Ell l’estimava a ella, i ella a ell.

6 comentaris:

Frannia ha dit...

I cap dels dos s'estimava a si mateix?

Poeta per un dia ha dit...

Bona pregunta Frannia... quan els vegi, els ho demano...

petonets!

Anònim ha dit...

Potser és que ja no eren ells mateixos, perquè el temps els va deixar una fina capa de pols a sobre l'ànima i ja no la veien brillar..

virginia ha dit...

s'acaba l'amor?

... aquesta llàgrima sostinguda és misteriosa... de fet pot no ser una llàgrima; pluja potser?

elur ha dit...

Quantes vegades el que mirem no és el que veiem... potser els passava això i també, potser, s'havien oblidat de mirar-se i veure's ells mateixos.

Poeta per un dia ha dit...

... una llàgrima sostinguda, com una nota sostinguda, sol ser d'un altre color ...

... polsim a l'ànima, m'agrada el concepte ...

... mai oblidem la fragilitat d'una mirada ...