Visqueren junts mitja vida, compartiren moments bons i moments dolents, tingueren fills, anaren de viatge un parell de cops l’any, aprengueren a conèixer el significat d’una mirada, la dualitat d’un somriure, l’ambigüitat d’una afirmació. Es seduïren, al principi, i ho tornaren a fer, de manera diferent cada vegada. Gaudiren de moltes fondues, de formatge i de xocolata, de moltes tardes al cinema, de molts dinars sobre l’herba, de molts sopars sota les estrelles, de moltes nits de carícies, sota les mantes i els llençols, en aquell piset tan fred però tan alegre.
Però s’acabà. No entenien l’amor de la mateixa manera. Estimaven persones diferents. Ell l’estimava a ella, i ella a ell.
6 comentaris:
I cap dels dos s'estimava a si mateix?
Bona pregunta Frannia... quan els vegi, els ho demano...
petonets!
Potser és que ja no eren ells mateixos, perquè el temps els va deixar una fina capa de pols a sobre l'ànima i ja no la veien brillar..
s'acaba l'amor?
... aquesta llàgrima sostinguda és misteriosa... de fet pot no ser una llàgrima; pluja potser?
Quantes vegades el que mirem no és el que veiem... potser els passava això i també, potser, s'havien oblidat de mirar-se i veure's ells mateixos.
... una llàgrima sostinguda, com una nota sostinguda, sol ser d'un altre color ...
... polsim a l'ànima, m'agrada el concepte ...
... mai oblidem la fragilitat d'una mirada ...
Publica un comentari a l'entrada