divendres, de febrer 04, 2011

Contemplació


Després d’esmorzar, amb els colzes recolzats a l’hule verd de la taula de la cuina i els ulls tancats, contempla el món. Sempre ho ha fet i sempre ho farà. Des de què era molt petit que, si es concentra una mica, pot sentir la presència de tots els éssers vius, notar-la dins del cap com qui nota, amb les parpelles tancades, que algú ha encès la llum de l’habitació. Dones, homes, però també animals, des del més gran al més menut, intueix la seva respiració, la flama que els crema, molt endins.

Si es concentra molt, i algunes tardes de festa hi dedica unes hores mortes, pot arribar a percebre els arbres, els branquillons més fins d’herba, cargolats de fred sota la boira gebradora, les flors als balcons de ciutats que mai ha visitat, a l’altra punta de món. Fins i tot un dia, ara farà un parell d’anys, sense saber com, mentre feia el llit, li va semblar sentir una escalfor infinita, una melodia formada per milions i milions de petites flames, de tots els colors imaginables, que provenia de més enllà de les estrelles, de multitud de galàxies tan llunyanes que la seva llum potser no ens arribarà mai.

Algunes vegades s’ha preguntat si és Déu. Però els poders de Déu són molt superiors als seus. No és així? Déu no només pot sentir el batec del cor, el xiuxiueig de les flames, la remor de les ganes terribles de seguir vivint, sinó que, a més, pot escriure lliurement al llibre del destí de tots aquells éssers, pot disposar sobre tots els aspectes de la seva existència, pot decidir si respondre súpliques i precs, és capaç d’aclucar els ulls a la misèria, la fam, el patiment, i fer veure que no ho veu. Ell, si no fos un simple observador, si tingués veu i vot per dirigir aquella trista opereta, si pogués sembrar felicitat arreu però li calgués decidir, per voluntat pròpia, deixar alguns camps erms, alguns deserts plens de pedres i arena i sang i escorpins, no ho podria suportar. S’hauria tornat boig o, en un darrer acte redemptor, hauria posat fi a la seva pròpia consciència.

Per això cada dia, després de contemplar el món, dóna gràcies a Déu de no ser Déu. Sospita, però, que ell és una de les breus flames que Déu fa molt de temps que no escolta.

“Què fas aquí rumiant? Que no ho veus que faràs tard a la feina? Au va, espavila”, diu la Dolores, la seva muller, des de la porta de la cuina.

El Manel s’aixeca, espolsa les tres o quatre molles de pa que hi ha sobre l’hule, fa un petó a la galta de la Dolores i, somrient, surt de casa per agafar l’autobús que el portarà a l’empresa de congelats on treballa des de fa anys.

5 comentaris:

Vida ha dit...

Poeta, et contemplo...preciós! un ser normalíssim amb la seva clara divinitat, com tots. Tan de bo no ho oblidassim mai...

novesflors ha dit...

Hi ha moltes flametes que déu ignora. No vol competidors honestos.

Jordi Soldevila ha dit...

enhorabona! és una dels relats que m'ha agradat més! :-)

El tacte de les paraules ha dit...

Ell és un déu parcial!

Gemma Puig Masip ha dit...

Benvolgut he tornat al món virtual i veig que els teus relats segueixen fent tant goig com sempre!
;)