dimecres, de gener 05, 2011

Carta als reis


Com cada anys des de què era molt petita, la nena havia escrit la carta als reis, una carta molt llarga, plena de petites confessions i de grans promeses, on cada lletra era perfilada amb tota la cura del món. La seva mare sempre l’avisava que, si no feia bona cal·ligrafia, els reis no l’entendrien i no li durien tot allò que havia demanat.

Tot sopant la mare preguntà a la nena: “I doncs, què has demanat aquest any als reis?”

I la nena, que ja no era cap nena, respongué que els havia demanat un fill.

La mare s’ennuegà, i acabà el sopar tossint mentre el seu gendre, el marit de la nena, li donava copets a l’esquena i li oferia una mica d’aigua.

El gendre i la mare sovint parlaven de la nena, quan ella no els sentia. Dels seus acudits, de la seva innocència gairebé mística. La mare sospitava, però no li havia arribat a preguntar mai al gendre, que el matrimoni encara no s’havia consumat i que el llit, si s’escalfava, ho feia gràcies al braser que s’entaforaven sota els llençols.

La mare sabia que el gendre era un home de bé, que s’estimava la seva dona amb bogeria, que es passava hores despert, al llit, mirant-la dormir, atent a qualsevol signe de malson per despertar-la immediatament. Feia de fuster i era molt destre amb les mans. La mare sovint observava com aquelles mans, aspres de treballar la fusta, acaronaven la galta de la nena, com la nena tancava els ulls i respirava fluixet, deixant-se estimar.

La mare, però, aquells dies patia. Malgrat que la nena s’havia portat molt bé, com un àngel, aquell any els reis no li podrien portar allò que havia demanat. Ni que el gendre es tragués la son de les orelles i s’hi posés en cos i ànima, no hi serien pas a temps.

La nit de reis tot era fosc i quiet i al cel lluïa el gran cometa. Després de baixar dels seus camells, els quatre reis trucaren a la porta de la casa on vivia la nena, el seu marit i la seva mare. El marit els obrí i quedà meravellat. Els tres primers reis portaven or, encens i mirra. El quart portava un nadó als braços, el fill, ros i blanquet, que havia demanat la nena, la seva dona Maria.

2 comentaris:

Vida ha dit...

Bona versió. I aquest quart qui era?

novesflors ha dit...

Una recreació ben poètica (fent honor al nom del teu blog:).