Les llàgrimes del botxí

“Mil i una nits més tard Scheherezade rumia una nova història per explicar al sultà, una tirallonga de gràcils paraules que, com les petjades de mil donzelles descalces a l’arena d’un oasi, el duguin a oblidar fins l’endemà la seva promesa de decapitar-la. Scheherezade sap que el sultà agraeix els contes on la fantasia i la realitat s’entortolliguen de tal manera que esdevé difícil esbrinar on comença l’una i acaba l’altra, on els genis surten de les làmpades i ofereixen desitjos que només els homes i les dones, amb la seva peculiar contradansa de virtuts i de defectes, de divinitat i d’abjecció, són capaços d’apreciar.”

“El sultà roman reclinat al divan, afalagat per les atencions d’esclaves núbies de bellesa trencadissa, saciat en cos però delerós en ànima, expectant de la melosa veu a què Scheherezade el té acostumat. Però Scheherezade, per molt que s’hi esforça, no aconsegueix desfer el malefici que neix cada nit davant seu com el més malvat dels assassins, i crear, del no res, una esgarrapada de personatges que il·lumini els ulls del sultà amb el més delicat dels mons imaginaris.”

“Hi ha versions de la història que relaten com el sultà perdona la vida a Scheherezade i com, aquella darrera nit, li xiuxiueja a cau d’orella que és ella, Scheherezade, i no pas les seves històries, qui li emplena cada nit els ulls de llum i els somnis de felicitat. N’hi ha altres, però, com aquesta, que prefereixen descriure com el sultà, enutjat pel silenci de Scheherezade, mana conduir-la al botxí i, després, ordena colgar el seu cap a la profunditat del desert, on només s’arrosseguen els escorpins negres de l’oblit.”

“El botxí és un home matusser, de mirada foragitada i esquiva, acostumat a què les dones i els nens l’escupin i li llencin fruita podrida i peixos plens de cucs cada vegada que va a comprar al mercat. Scheherezade li suplica clemència, li humiteja amb llàgrimes aquella pell aspra i cremada de sol, li promet que si la perdona, si l’amaga dels soldats del sultà i menteix al seu senyor, li explicarà una història cada nit, sense defallir mai, i li acaronarà els cabells fins que s’adormi.”

“A trenc d’alba els soldats enfilats a les muralles observen com el botxí surt amb el cap de Scheherezade, embolcallat amb la tradicional seda porpra, i com s’endinsa al desert per enterrar-lo on ningú no el trobarà mai, on només ell sap que les ànimes reposen en pau i els ulls no s’omplen de sorra. El capità dels soldats informarà al sultà com el botxí plora quan passa per sota la gran portalada, com fins i tot la corrua de nens que el segueixen en tot moment pels carrers, escridassant-lo i regalant-li gestos obscens, aquell dia resten palplantats, ran de muralles, i segueixen amb la mirada la figura fonedissa del botxí fins que es perd a l’aire bellugadís de les dunes.”

“Ni els nens, ni els soldats, ni el sultà, ni nosaltres mateixos”, continua amb melangiosa veu la dolça Scheherezade, “sabrà mai de quin color són les llàgrimes del botxí ni si, cada nit, acluca els ulls i s’imagina que viu al palau del sultà.”