La caiguda de l'àngel

El dia que caigué l’àngel a la Terra els nens jugaven prop del bosc. Era estiu, i feia molta calor, però els nens corrien esperitats sota el sol impenitent de mitja tarda, es capbussaven cada dos per tres en un dels tolls del rierol que portava aigua a la dotzena de cases del poblet que els havia vist néixer i que també els veuria morir.

El terrabastall de rames trencades els esglaià per un instant, però si alguna cosa caracteritzava aquella colla de nens no era precisament la por, sinó la curiositat malaltissa i, sobre tot, les ganes d’aventura. Ben aviat corrien cap el bosc i, ben aviat, arribaren al lloc on havien sentit aquella commoció. Allà, enmig d’un gran trinxader de rames, a tocar de la soca d’un roure mig sec, hi havia un àngel.

Els nens n’havien vist molts d’àngels. Cada diumenge, a l’església del poble, ben clenxats i ben vestits, quan el sermó del capellà es feia insuportablement avorrit, tombaven la vista cap amunt, en un fals acte de contrició, i es distreien passejant els ulls per totes aquelles figures que il·luminaven el sostre, per sobre i per darrera de l’altar major. Verges, sants, apòstols, nens Jesús i àngels. Àngels per donar i per vendre, des de querubins dolços de galtes rosades i ulls riallers fins a vertaders guerrers de Déu, enarborant espases de foc, amb el peu al coll de dimonis bruts de banyes trencades, estabornits davant de tanta magnificència celestial. No, no els calgué cap revelació mística per adonar-se de què era aquell ésser de cabells rossos, ales blanques i pell gairebé transparent.

Un dels nens, el més valent, agafà una de les rames trencades i, acostant-se a l’àngel a poc a poc, com si no volgués despertar-lo, el punxà a les costelles tres o quatre vegades. L’àngel no es mogué.

De fet, veient el seu aspecte no era difícil de suposar que l’àngel era mort. La cara i els braços eren un laberint d’esgarrinxades i talls més profunds. Una cama estava blegada sota el cos en una angle impossible. La túnica mostrava nombroses taques de sang que, per minuts, creixien de la grandària d’un pèsol a la d’una taronja. Però el pitjor de tot era l’ala esquerra.

L’àngel jeia de costat, pel que l’ala dreta desapareixia completament sota el seu tors. L’ala esquerra, però, era ben visible. La caiguda li havia esqueixat, com si fos un arbre tombat d’una ventada, i exposava músculs i tendons, arrels negres de sang aglevada que semblaven les barnilles trencades de la roda d’una bicicleta que algú hagués llençat al carrer des del terrat.

L’esvoranc de la ferida feia terror de veure, però el nen més valent hi atansà l’extrem de la rameta i burxà cap dins per veure què passava.

Per fi hi hagué reacció. L’àngel obrí uns ulls blaus com el gel i cridà de dolor.

Aquell àngel aparentava una edat semblant a la dels nens que l’envoltaven. No era cap querubí ni cap guerrer del Senyor, sinó més aviat un àngel bastant poqueta cosa. Una bestioleta indefensa, ferida de mort, a la fredor del bosc.

El nen que l’havia burxat feu un pas enrere, però ben aviat tornà a acostar la rameta a la ferida, delerós de sentir com l’àngel cridava i suplicava, de mostrar la seva superioritat sobre aquell ésser als altres nens que s’ho miraven tot plegat des de més lluny, una mica indecisos, una mica espantats.

“Això no ho pot saber mai ningú”, digué el nen de la rameta. “Ni els pares ni molt menys el capellà. Qui parli juro que li tallo els ous”.

L’àngel semblava haver perdut novament el coneixement però quan el nen li furgà la ferida cridà de nou, més fort que abans.

El nen més valent de tots es tragué un mocador mig esparracat de la butxaca i tapà la boca de l’àngel, lligant-lo amb un nus al clatell. Després donà instruccions a un altre nen perquè anés corrent al poble a buscar unes cordes.

Mentrestant no tornava, el nen que torturava l’àngel desplegà un petit ganivet que portava sempre a sobre i, amb tres o quatre enèrgics cops de braç, tallà la roba de la túnica, des del coll fins els genolls. Després l’obrí, com qui obre la tavella d’una mongeta per veure si s’hi amaga un cuc, i comprovà que, efectivament, els àngels no tenen sexe.

“Quina merda”, digué el nen, que havia descartat la rameta i ara només sostenia el ganivet.

Els altres nens s’acostaren a mirar el cos nu de l’àngel, que els observava amb ulls plens de llàgrimes.

Ben aviat tornà el nen que havia anat a buscar les cordes i entre tots lligaren l’àngel a la soca del roure. No tingueren cap mirament amb l’ala esquerra, que s’unia a l’esquena de l’àngel amb una pelleringa de carn. Després li posaren una bena als ulls ja que estaven farts de veure’l somicar.

Fins que es feu de nit i hagueren de córrer cap a casa, no fos que la mare es preocupés i es quedessin sense sopar, els nens s’entretingueren amb l’àngel. Fins i tot aquells més porucs, els que al principi s’havien quedat més enrere, tingueren l’oportunitat de fer servir el ganivet i de sentir-se valents, ni que fos només per una estona.

Deixaren l’àngel al mateix lloc on l’havien trobat. Li clavaren petites rametes per tot el cos, als ulls, al lloc on, a l’infern, li hauria nascut el sexe. Decidiren tornar l’endemà amb una pala i colgar-lo, si no se l’havien menjat les feres durant la nit. Abans, potser l’obririen pel mig, per veure com era per dins.

Abans de tornar al poblet tots els nens es banyaren al rierol i es fregaren molt bé les mans i els braços. Rigueren i s’esquitxaren d’aigua i foren feliços ja que encara era estiu i feia molt bo i quedaven molts dies fins que tornés a començar l’escola.

En el moment de la mort, l’àngel donà les gràcies a Déu d’haver-lo escollit a ell per caure a l’infern i restablir l’equilibri còsmic entre el bé i el mal. El que no arribà a saber mai fou que, algunes vegades, un cop cada molts i molts anys, la Terra s’interposa entre el cel i l’infern i atura la caiguda. L’equilibri, però, sempre troba qui l’ajuda a assegurar-se que, per tota l’eternitat, no prevalgui mai el mal, ni tampoc el bé.