Min o'Taure

El Minotaure, al centre del laberint, llegeix Shakespeare i Spinoza. Si barreja Comèdia i Tragèdia a parts iguals el dia no se li fa tan llarg, i l’Ètica li resulta idònia com a lectura d’abans d’anar a dormir, si bé troba l’aproximació racionalista d’Spinoza una mica massa extrema, no li sorprèn que fes enfadar catòlics, protestants i jueus. Si d’ell depengués, eliminaria la raó i elevaria l’instint al pedestal del coneixement, com feia Shakespeare. O potser no ho feia, la veritat és que li costa d’entendre moltes de les ambigüitats i dobles sentits del bard anglès. A més, troba la majoria de les seves obres força vulgars i menors, no li entra al cap com és que rebin tantes lloances arreu.  

De tant en tant, per moure una mica les cames, fa un tomb pel laberint i derrota tres o quatres herois. Invariablement somriuen al morir, s’intueixen coronats de glòria a innombrables poemes èpics, encara que la seva batalla amb el monstre hagi estat força modesta, el crit de terror al contemplar els seus ullals més aviat poc heroic. El Minotaure reflexiona que caldria instal·lar un circuït de vídeo al laberint per poder retransmetre en directe aquelles gestes, i així posar tots els punts sobre les i.

Els dies festius es dedica a la introspecció. Es pregunta si existeixen altres laberints amb altres minotaures i altres herois disposats a morir en bàrbar combat. Li agradaria poder conversar amb aquests altres minotaures, demanar-los l’opinió sobre els seus filòsofs de capçalera, potser formar una associació que assegurés, mitjançant una mòdica quota d’inscripció, la ferocitat i la formació filològica dels seus associats, les seves competències transversals i extracurriculars.

S'esgarrifa de pensar que està sol, que és el darrer de la seva espècie. O encara pitjor, que és l’únic que encara es pren la feina seriosament. En un moment de lucidesa veu com altres minotaures empren una tarja magnètica personal per fitxar a l’entrada dels seus respectius laberints, com hi romanen del matí al migdia, amb una pausa per esmorzar, i després fitxen novament i marxen cap a casa en transport públic, no sense abans passar pel supermercat a comprar un entrecot i una ampolla de vi. Per contra, la seva casa és el laberint, la seva tasca consisteix a il·luminar somnis heroics, foragitar actituds massa existencialistes i abstractes. Li cal estar alerta, treballar vint-i-quatre hores al dia i set dies a la setmana, no recaure mai a una vida plàcida i sedentària.

Avui rellegirà La Tempesta. Li atrau especialment el personatge de Calibà però el troba exagerat, massa arrelat al passat, una mica enyorat. El vell Pròsper és diferent, en ell s’hi pot identificar i sovint, a la seva imaginació, posa els ulls d’Ariadna a la gentil Miranda. El minotaure sap que, en el fons, és un romàntic incorregible. Però és una petita llicència que es pot agafar.