Entre glop i glop
de mercuri l’alquimista investiga la quadratura del cercle. Comença posant un
quadrat dins d’un cercle i mesurant l’àrea coberta pel quadrat i l’àrea coberta
pel cercle. Li resulta evident que la del quadrat és inferior, si bé hi ha 4 punts
de contacte entre ambdós, a les arestes del quadrat. L’alquimista fa un nou
glop de mercuri i rumia. Agafa el quadrat i el gira 90 graus. La figura és
exactament la mateixa. Ho torna a fer, ara més lentament. S’adona que, durant
el gir, les arestes no han perdut mai el contacte, han viatjat sempre pel
perfil de la circumferència que envolta el cercle. L’ampolla de mercuri pren
una tonalitat virolada que recorda les escates d’un llangardaix, però això no
impedeix que l’alquimista faci un darrer glop, ben generós. Creu haver trobat
la solució. Pinta les arestes del quadrat d’un color ben viu, un vermell de
Bengala. Després li fa un forat al centre exacte i hi posa un eix de revolució,
com si fos una baldufa. Finalment, agafa l’eix entre els dits i li dóna una
embranzida. El quadrat es posa a donar voltes a gran velocitat i les seves
arestes es confonen en una sola línia vermella circular, perfecta. Ara, després
de molts anys de recerca, amb els ulls il·luminats de bogeria i el mercuri
cremant-li les entranyes, l’alquimista entén el missatge críptic deixat als
llibres dels antics: “davant d’un problema aparentment irresoluble, dóna-li
voltes”.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
I enverina't mentre ho fas! Sublime, el conte.
Publica un comentari a l'entrada