La quadratura del cercle

Entre glop i glop de mercuri l’alquimista investiga la quadratura del cercle. Comença posant un quadrat dins d’un cercle i mesurant l’àrea coberta pel quadrat i l’àrea coberta pel cercle. Li resulta evident que la del quadrat és inferior, si bé hi ha 4 punts de contacte entre ambdós, a les arestes del quadrat. L’alquimista fa un nou glop de mercuri i rumia. Agafa el quadrat i el gira 90 graus. La figura és exactament la mateixa. Ho torna a fer, ara més lentament. S’adona que, durant el gir, les arestes no han perdut mai el contacte, han viatjat sempre pel perfil de la circumferència que envolta el cercle. L’ampolla de mercuri pren una tonalitat virolada que recorda les escates d’un llangardaix, però això no impedeix que l’alquimista faci un darrer glop, ben generós. Creu haver trobat la solució. Pinta les arestes del quadrat d’un color ben viu, un vermell de Bengala. Després li fa un forat al centre exacte i hi posa un eix de revolució, com si fos una baldufa. Finalment, agafa l’eix entre els dits i li dóna una embranzida. El quadrat es posa a donar voltes a gran velocitat i les seves arestes es confonen en una sola línia vermella circular, perfecta. Ara, després de molts anys de recerca, amb els ulls il·luminats de bogeria i el mercuri cremant-li les entranyes, l’alquimista entén el missatge críptic deixat als llibres dels antics: “davant d’un problema aparentment irresoluble, dóna-li voltes”.