El darrer samurai

 

El darrer samurai passeja pausadament per sota els cirerers florits, un caminet que voreja el llac i condueix al castell. El seu senyor ha abraçat la manera de fer la guerra d’espanyols, portuguesos, anglesos i holandesos, aquells que gosen atansar-se a les seves costes en flamants vaixells sense cap vela, ben visibles sota una columna de fum que s’alça fins a burxar de blanc el cel. L’honor del combat cara a cara, el veritable art de la guerra, mirant el contrincant als ulls, ha cedit davant de la humiliació de la mort sota projectils que solquen l’aire fins a encastar-se a la carn enemiga, ambdós combatents anònims. El samurai no troba cap significat a aquesta manera de morir i matar, si bé reconeix que és molt efectiva, principalment si un bàndol encara enarbora la katana i el wakizashi però l’altre ja porta fusells i canons. 

Al darrer samurai se li humitegen els ulls de pensar que, com que és el darrer, li serà negada aquella mort altiva però, alhora, meravellosament bella. Resolut, desembeina les espases, fa un acatament com qui s’acomiada del millor amic, i les llença al llac. Després continua caminant pausadament. 

Sobre seu les flors dels sakura, endutes per la fragilitat, comencen a caure.