Poms tornejats

Llit de fusta amb poms tornejats. Foscor. Els darrers ritus l'han deixat indiferent, la breu santificació del mossèn un altre engany a la seva vida. Sempre havia pensat que, al final, s'arrelaria a la fe, però només s'aferra amb dents i ungles a cada batec, a cada laboriosa inspiració i expiració. Desconeguts entren i surten de l'habitació, eixuguen llàgrimes, li agafen breument la mà, sense força, amb por de fer-li mal. Més mal, encara? Xiuxiuegen entre ells, fora la porta, com si no pogués sentir-los. Però els sent: els seus sentits són tan vius, ara que tot s'acaba... Parlen amb ella. Aquella a qui tan odia, aquella que només plora d'amagat. Aquella que no recorda com es diu, si bé sap que estava enamorat dels seus ulls. Es tomba de costat per no veure les taques del paper de la paret: li semblen dimonis riallers que l'esperen. Gemega de dolor, al moure's, i ella el sent. Ara s'adona que era allà, asseguda a la cadira. L'odia a mort quan seu a la cadira. L'odia per què no recorda que l'estima. Ella l'ajuda amb els coixins, li allisa el cabell. No plora, només ho fa d'amagat. La fusta del llit també gemega, de dolor, de cansament.