dimecres, de juliol 04, 2007

Sense forces


Avui em couen els ulls de tant mirar el cel. L’ànima se’m vol escapar per la mirada, es vol enlairar cap a l’infinit, però jo m’entossudeixo a mantenir-la presonera en aquesta carcassa que s’escampa per l’existència. Avui em couen els ulls i volen plorar, com tantes vegades. Passen els dies, setmanes, mesos, anys i la continuïtat esdevé feixuga com l’aire, amb la grisor dels núvols esclatant de pluja. Avui em couen els ulls i s’hi reflecteix una pantalla que emmiralla aquestes lletres. La cal·ligrafia cargola la tinta en un intent d’expressar i de treure però, malgrat tot, manté. Avui em couen els ulls i és una coïssor que batega per la pell, per dins també. Si no hi hagués fricció caminaria per sempre, sense aturar-me, però aquí estic, ben quiet. Avui em couen els ulls i no tinc forces per a escriure més. No tinc forces ni per saber què vull dir.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Has provat de posar-te algun col.liri als ulls, per alleugerir la fricció? Alguna cosa tipus llàgrima artificial? Pensa que ara que comença a fer calor, i que tots comencem a posar en marxa els aires acondicionats... és normal que ens facin coïssor els ulls. Ànims!!!

Antitot ha dit...

Poeta, quan a un li couen els ulls no cal escriure en paraules, pq són els ulls els quins parlen...

PD: vaja amb el doctorat d'oftalmologia..tongo,tongo! Tant bé que havia quedat sense el PD oi?