divendres, de juliol 27, 2007

L'altra perspectiva


El dia del sorteig s’assignaren exactament tantes places com cabines de criogenització hi havia als refugis: 1024 en total, ni una més, ni una menys. La meitat homes i la meitat dones, de procedència genètica molt diferent, tots sans, menors de 35 anys, amb titulació universitària diversa però amb un nombre major d’enginyeries, ciències de la salut i història. Així, doncs, no fou un sorteig entre tots els homes i dones del planeta, sinó que es dugué a terme una tria prèvia, es passà tota la humanitat per un sedàs de geometria molt ben delimitada i, després, la sort acabà de perfilar els 1024 escollits.

Dies abans del cataclisme es programaren els robots de manteniment i es començaren a segellar els refugis, un darrera l’altre. Seixanta-quatre cabines de criogenització per refugi. La resta d’homes i dones, els no escollits, actuaren de forma diferent: uns s’estiraren a l’herba i tancaren els ulls, altres s’emborratxaren fins a perdre la consciència, altres dedicaren les hores prèvies al cataclisme per a retrobar-se amb ells mateixos, o per a recuperar la fe, o per a renegar contra l’existència, el destí i l’atzar (si bé els tres conceptes no són més que arestes del mateix triangle).

El refugi número onze és prop d’Osaka i conté seixanta-quatre cabines, com tots els refugis. Però l’ocupen seixanta-cinc humans: 32 homes i 33 dones. La història de la cabina número cinquanta-dos és una història més vella que la del propi planeta. No tindria sentit explicar-la, tothom pot imaginar-se’n la línia argumental principal, els detalls són anecdòtics i no tenen importància.

Les cabines són com taüts. Fan poc més de dos metres de llarg per un metre d’ample i contenen una quantitat indescriptible d’aparells electrònics, de sensors de mesura de múltiples constants (o variables) vitals, de tubs de conducció de líquids, de sòlids, d’electricitat. Un home de mida mitjana no deixa massa espai sobrer, un cop tancada la coberta de plexiglàs transparent. La cabina número cinquanta-dos alberga dues persones: un home i una dona. El grupet armat de robots, fora del refugi número onze, és idèntic al dels altres refugis.

Les probabilitats de superar un procés de criogenització són d’una de cada tres i disminueixen a mesura que augmenta l’interval de temps transcorregut entre la congelació i la descongelació. Un interval d’un segle divideix per deu. Les probabilitats es calculen a partir d’una massa corporal mitjana. Una massa corporal que sigui el doble de la mitjana divideix per quatre.

La cabina número cinquanta-dos del refugi número onze explica una història. És una història eterna com la vida, no destaca més que qualsevol altra. No val la pena escriure més, tothom pot adonar-se que no és res de l’altre món. Els robots, fora del refugi, fan la seva feina, tal i com se’ls programà. Ells no saben cap història i, si en sabessin una, no tindrien cap necessitat d’explicar-la. Per ells no hi ha principi ni final, no hi ha alegria ni tristesa. Per ells tot és etern.

11 comentaris:

Marta ha dit...

Vaja, una història d'amor? Una habitant del planeta, no escollida per sorteig, s'infiltra en una de les cabines? Deuen estar una mica estretets, oi? Una llàstima, sobretot tenint en compte que els robots programats per salvaguardar el planeta, no els deixaran sortir mai de l'estat de criogenització. Si jo pogués triar... crec que preferiria estar entre els no escollits... no sé si ajaguda a l'herba, o emborratxant-me fins a perdre la consciència.

Nanit. *i*

Poeta per un dia ha dit...

Però saben i accepten els riscs. Saben que si hi posen dues persones les probabilitats de supervivència es divideixen per 4. I, malgrat tot, s'arrisquen. De fet, malgrat tot, és ell que sacrifica part de les seves probabilitats per a fer lloc per ella (ell era escollit, ella no). Lògicament és una història d'amor, d'un amor que es congela en el moment de la seva màxima intensitat. La pregunta és: és millor que al final acabin descongelant-los o que romanguin congelats per sempre, pell fosa amb pell, una abraçada eterna? Aquesta història està vagament inspirada en un llibre que vaig llegir fa molts anys que es diu: "La nit dels temps", de René Barjavel, una obra preciosa que recomano a tothom (però aneu amb compte amb les llàgrimes).

Petonets

Marta ha dit...

mmm... bona pregunta. No sé pas. Suposo que depèn del que els esperés a fora, però com que el futur no el sap ningú... potser si que és millor romandre quiets i ben abraçats, encara que en realitat la relació acaba sent molt freda (jeje). M'apunto la recomanació per a futures lectures.

Petons

Antitot ha dit...

Ai Poeta, ja t'assembles al mestre Ishiguro en la seva última novel·la jeje...ara espero una segona part d'aquest conte un cop feta la descriogenització...

Red Little Cup ha dit...

L'eternitat ens duu una il·lusió de permanença... l'eternitat compartida fa que aquesta sigui desitjada... l'eternitat en soledat, com la que vetllen els meus vampirs més que una temptació acaba sent una condemna...

Fantàstic escrit poeta, en un dia núvol m'has enviat un raig de llum per tornar a creure en l'espècie humana... (no em facis cas que porto uns dies... U_U)

Xtonets!!

Poeta per un dia ha dit...

Gràcies pels elogis Red Little. Estic segur que l'escrit no s'ho val però si ha aconseguit això que dius, ja em dono per molt més que satisfet. Jo també escolliria l'opció de l'eternitat compartida, encara que sigui a 200 graus sota zero.

Petonets!!

Marta ha dit...

Si sapigués amb qui... potser també m'arriscaria a tancar-me en una cabina, però per estar sola... la idea d'un incert futur despertar en un món nou i desconegut, i sense la gent que estimo... no em resulta gaire temptadora.

Una abraçada!

Red Little Cup ha dit...

200 graus sota zero no són res si es comparteixen amb qui vol compartir no????

^_^ de debó que m'ha agradat!!

Endavant Poeta serveix-nos un nou post!!

Antitot ha dit...

Poeta, les grouppies reclamen bisos...a que espera, al dia del judici final?? Cull*ns, que ara té temps lliure, no nome´s les vacances han de servir per moldejar la figura i posar apunt la casa pairal cull*ns!!!

Poeta per un dia ha dit...

Benvolgudes i benvolguts,

Us comunico, doncs, que demà mateix tindreu conte nou (de fet, es tracta de conte vell, un que forma part d'un recull de fa anys que, il·lús de mi, vaig presentar al premi Mercè Rodoreda... el jurat encara deu riure ara....). Es diu: La Felicitat. Així, doncs, demà a les vostres pantalles.

Antitot, aquí tots som grouppies de tots, tots ens llegim mutuament i cadascú aporta la seva glopada d'aire fresc en aquest món tan ranci on vivim. Tinc un amic que la única cosa que l'aferra a l'existència és repassar tot un seguit de blogs cada dia i llegir-hi les novetats.... ;)

Arre beure....

;**

Red Little Cup ha dit...

Ens has dit grouppies Anti?? Aixx... aixx... que ens has dit!!

Així m'agrada Poeta mantenint alt el teu nom en alça!! Vinga ens llegim demà doncs!!

Xtonets!!


P.S. Sóc breu que se m'acaba d'esconyar el mòbil i no entenc pq!!