dissabte, de novembre 03, 2007

La noia pèl-roja

Em desperto amb una noia pèl-roja al costat i penso que dec estar somiant. Somio, doncs, que em desperto amb una noia pèl-roja al costat, una noia desconeguda, de faccions incertes (dorm d’esquena a mi), de figura lleugerament fonedissa sota els llençols. Només espio el seu cabell, vermell com la posta de sol, i una agrupació de pigues, a l’espatlla dreta, com un cúmul d’estels llunyans que, sense cap dubte, un cop desxifrat el missatge que anuncia la seva particular disposició, la vida seria més planera i senzilla.

La llum entra esbiaixada pels porticons mal ajustats d’una finestra vella de fusta. És de dia ja, només pot ser de dia si estic despert i veig entrar la llum. Si bé també pot ser que, com sospito, estigui somiant que estic despert i veig la llum i la noia pèl-roja, pel que l’hora real del rellotge pot ser qualsevol, de dia o de nit. Els llençols dibuixen una cintura de vidre, uns malucs semicirculars, unes cames llargues, fines, delicades, uns peus que gairebé treuen el caparró pel capdavall del llit.

Si paro l’orella, sento com respira, pausadament. Una respiració i, al cap d’una estoneta, una altra. Podria incorporar-me una mica sobre el colze i provar de veure-li la cara, però em fa por de despertar-la amb el meu moviment. Reposo el cap sobre el coixí, doncs, i escolto com l’aire frega els seus llavis en ser pronunciat, com una paraula, en mig del somni. M’imagino els llavis molsuts, rosats, amb una ombra breu del maquillatge que els definia anit. Només els imagino, no els puc recordar.

Som a un hotel, prop de la platja. Percebo les onades del mar, una mica més enllà de la finestra, oloro la sal a l’aigua, oloro les restes del seu perfum als cabells, a les meves mans, un pensament de canyella, potser, o uns pètals de rosa banyats en oli de gessamí. La llum es filtra pels rinxols vermells, es dispersa prismàticament en un arc de Sant Martí de colors, verd, taronja, groc, violeta, que, després, reflecteixen una imatge de perfecta bellesa al mirall de la paret del davant del llit.

Tot just ara m’adono, doncs, que hi ha un mirall davant, emmarcat amb la mateixa fusta esqueixada que segueix les arestes de la finestra. Miro la noia pèl-roja que dorm al meu costat i, després em miro a mi. Veig la caputxa fosca que amaga només fràgilment la blancor del meu crani, la negror sense fons de les òrbites, la mandíbula plena de queixals perfectament visibles a la llum esbiaixada que traspua per les escletxes de la finestra, el braç estirat i la mà que subjecta un objecte llarg, metàl·lic, un mànec i un tallant en forma de mitja lluna. L’esglai se n’emporta el somni, l’esfilagarsa a la foscor de la nit, al llit d’una habitació anònima d’un pis petit i mal il·luminat de l’extraradi de la ciutat on la noia pèl-roja, jo, ja mai més tornaré a somiar, ni adormida, ni desperta.

8 comentaris:

ragnarok ha dit...

Sortir del propi cos i veure l'habitació des de fora, com qui des de platea mira l'escenari, sempre resulta inquietant. Però, saber que ja no es pot tornar a l'envàs material, ha de ser angoixant... Avui no aspiraré els fums vegetals, no sigui que descobreixi que no hi ha camí de tornada.

Wadyet ha dit...

Simplemente genial, Poeta! Me has dejado sin palabras... :P

Besitos!! :P

Antitot ha dit...

Ai Poeta...un conte totalment decadent, dels romàntics del S.XIX...
Del millor que has escrit!

samain ha dit...

Quin final, Poeta, quin final!
Petonets ;)

digue'm ariadna ha dit...

Un conte molt bonic, poeta, com el cel quan el sol es pon i s'omple de colors negres, taronges, roses i liles.
La teva noia pèl-roja m'ha fet recordar els quadres de Klimt i les seves muses panotxes... Veure el reflexe de la mort en el mirall, em fa pensar en un crit com el de Munch... El gir del final del conte, em provoca un de nou...

Petonets!

Marta ha dit...

Un final sorprenent i inesperat. Un bon relat, si senyor!

B7s!

La dama que sospira ha dit...

M'agrada!!! noi com t'expreses.

pitunets

Poeta per un dia ha dit...

Benvolgudes i benvolguts,

Una flor no fa primavera,... espereu una bona etapa de sequera literària després d'aquestes darreres aportacions... Concretament, Ragnarok, un viatge astral en tota llei, no pot demanar-se res més a una nit d'insomni. Ariadna, em vas fer venir la curiositat per les noies pèl-roges de Klimt i, sigui confessada la meva ignorància del pintor, vaig descobrir petites jòies per a la contemplació visual de la bellesa femenina més Centre-Europea. Com sempre, les vostres recomanacions són ben agraïdes.

Petonets abundosos a totes i tots!!