dimarts, de novembre 27, 2007

Sistema Binari

Dos sols s’enfonsen al mar, un mar d’una verdor que recorda l’òxid que es forma sobre una moneda de coure antiga, deixada a la intempèrie. L’esfera ovalada del primer degoteja llàgrimes de color i de foc sobre l’aigua, forma un conus de llum que talla la llesca de mar fins arribar als ulls del personatge que seu en una roca, més enllà de la platja deserta.

El segon sol, més petit i menys intens, és alt encara a l’horitzó, ofereix prou claror com per a definir les ninetes líquides de l’observador, la pau dibuixada al rostre. Un grup d’aus retalla el cel en geometries cuneïformes d’escriptura magnètica i la figura alça el cap un moment, segueix el seu vol fins que es perden dins el bosc densíssim de la seva dreta, enmig de la cridòria cacofònica que albira la nit que s’atansa.

La petita cabana expel·leix una columna de fum pràcticament transparent, un simple sospir que arrossega una certa flaire de peix acaronat per la flama. A través de la porta o, sovint, per alguna obertura lateral, s’aprecia el moviment d’una altra figura dins la foscor bellugadissa de les quatre parets de fang i de troncs, sota el sostre de fulles amples com la universalitat de la fotosíntesi. Ben aviat s’encendran petites fonts de llum dins la cabana, gots de cristall replets de la substància fosforescent que neix en una cova a dos dies i mig de camí des de la platja.

El primer dels sols pràcticament ha desaparegut ja, creant una tangent interna amb la corba del cinquè planeta d’aquell sistema binari. La figura seu i contempla els estels que comencen a aparèixer sobre seu, una infinitud de cuques de llum teixint diagrames a la negror creixent del firmament. Observant el cel de cua d’ull s’espia el curs de la Gran Nau, la major concentració d’estrelles que constitueix el tall transversal de la galàxia. Milions i milions d’estrelles i milions i milions de galàxies, més enllà, lluny de la capacitat de resolució visual de la figura que seu i reposa i mira amunt amb els ulls molt oberts.

“Què fas, que no vols venir a sopar?”, crida una veu des de dins la cabana, on tot just ara la il·luminació reflecteix un personatge de mans amples i cabells llargs i rinxolats.

“Ara vinc”, respon l’altra figura que seu a la roca. S’aixeca i camina fins la cabana, el seu perfil esvelt es retalla a la porta un instant. Després desapareix a l’interior.

“Què feies allà fora?”

La conversa es desfà a la foscor i a la xiscladissa d’ocells del bosc que comença més enllà de la cabana i, nosaltres, en allunyar-nos de la llum fosforescent, ja no compartim més paraules de les que es pronuncien. Només, en un darrer instant, notem més que no sentim la resposta:

“Pensava si, de totes les estrelles que es veuen al cel, n’hi haurà alguna com les nostres, que tingui una planeta amb vida intel·ligent capaç de fer-se preguntes com aquesta”

6 comentaris:

Marta ha dit...

Segur que hi ha altres planetes amb vida "intel.ligent". Però segur que tant en aquest planeta, com en la resta, hi seguirà havent gent que mai es farà aquesta pregunta.

Bonic relat.

Petonets!!!

Antitot ha dit...

Tongo, tongo, tongo!!! ;P

Poeta, és un conte d'aquells tan delicats que en llegir-lo, m'ha vingut al cap un àxioma de la meva pubertat:
"Que gran que és el Món...i que petit que soc jo" (llicència de Jalil Gibran)

digue'm ariadna ha dit...

Al 1983, vaig llegir un llibre traduït pel Quim Monzó, que he tornat a fullejar. Les històries que el formen comencen al gener de 1999 i acaben a l'octubre de 2026. Com a introducció, els següents mots:
"-És bo de renovar la nostra capacitat de sorpresa -va dir el filòsof-. Els viatges espacials ens han fet, a tots plegats, nens una altra vegada."
... ...

Petonets!

Auryn ha dit...

Que hi ha vida intel·ligent en d'altres planetes és una cosa que sempre he tingut molt clara. Mai he acceptat que siguem els únics.
Per cert, molt maco el conte.

Petonets!!!

ragnarok ha dit...

El sistema binari o de base 2 a part de ser la numeració natural dels ordinadors, és també el nom que descriu a 2 objectes celestes tan propers que queden lligats entre ells. En un sistema on 1 és l'actiu i 0 l'excloent, aplicat a l'astronomia no deixa de fer-nos pensar en que dels dos cossos un serà el dominant i l'altre el dominat, un l'encès i l'altre l'apagat. Si en un hi ha vida, en l'altre què hi ha?
Un conte curiós que dóna peu a la reflexió: s'agraeix, company!

Poeta per un dia ha dit...

Ragnarok!! no sempre els sistemes binaris estelars suposen una relació de dominància/submissió (que no així els sistemes binaris terrenals o, dit en altres termes, relacions de parella). Sovint hi ha estels dobles que giren l'un al voltant de l'altre (o, millor, els dos giren al voltant del seu centre de gravetat de sistema) sense provocar-se cap alteració més important que la curvatura de l'espai relativista que comparteixen. En altres casos més extrems, però, un estel es converteix en forat negre i, llavors, lentament, absorveix i digereix l'altre fins a transformar-lo en poc més que un parell o tres d'emanacions de rajos gamma.

Gràcies a tots pels comentaris, com sempre!! Què faria sense vosaltres.... el meu particular clúster d'estels que envolta amb el seu mantell protector cadascuna de les meves petites disgressions lingüístiques.