dijous, de desembre 06, 2007

Fulles blanques de tardor

Surt al bosc a caminar, respira l’aire de la tarda, fresc sota el sol, una mica minvant, cobert d’un cotó fluix de núvols de transparència i densitat indefinides. Passa el palmell de la mà per l’escorça trencadissa d’un pi, els peus silenciosos sobre la catifa vegetal. Les fulles són minúscules en aquesta solana, tenen l’amplada de l’angle que conforma l’escletxa entre el bé i el mal, els arbusts ressecs augmenten la sensació de solitud: són argelagues, de floració groguíssima, ran de primavera. Li cal cercar una obaga, un racó més humit on els arbres persegueixin la fotosíntesi amb el delit d’un infant perseguint un gatet, on les fulles siguin sucoses com un mango ben madur. Segueix la costa avall, doncs, i s’endinsa en un sotabosc molt diferent, hermètic, com una secta cismàtica medieval. El xiuxiueig del riu el distreu per uns instants del seu objectiu però aviat continua caminant, ara amb les mans a la butxaca ja que comença a notar una mica de fresca. Els arbres són més alts aquí, competeixen per un raig de sol, una selecció natural que, amb les generacions vegetals, gairebé els ha conduït a tocar el cel amb les fulles, a esdevenir un i tot amb la divinitat de cel·lulosa que els vigila de molt amunt, C6H10O5. Molt aviat es topa amb el que estava buscant: una fulla enorme, caiguda d’un dels arbres més esvelts d’aquell bosquet. Encara conserva part de la seva verdor, però el color es fa més mústic cap als extrems. Amb cura s’ajup, escoltant com li espeteguen els genolls, i, molt lentament, amb reverència, aixeca la fulla. Confia trobar-hi un conte allà, arrapat sota la verdor, amagat de la intempèrie i dels petits i mesquins ulls dels escriptors de pa sucat amb oli: no n’hi ha cap. Decebut, es torna a posar les mans a les butxaques i s’encamina cap a casa per a preparar-se un té de mitja tarda.

4 comentaris:

Antitot ha dit...

Finot, finot...És una descripció molt bella i dolça del que podia ser un viatge lisèrgic enmig del bosc...
Es fotran les botes amb tu els March,jeje...;P

digue'm ariadna ha dit...

Un bonic passeig pel bosc, poeta, a la recerca d'un relat que ja creixia: tornes a esborrar el que has escrit amb el dit sobre la sorra després de la teva furtiva visió per la fissura de la paret... Però, pel comentari de l'antitot: un viatge pel bosc, sota l'efecte d'una droga depressiva o estimulant d'acció psicomimètica, faria que el noi volgués ser fulla o conte, i no voler trobar literatura en l'envers d'una fronda... o potser hi ha una part d'aquest relat que s'amaga submergida a les nostres mirades?

Josep Àngel Colomés ha dit...

Gràcies poeta pels elogis que em fas al bloc. Crec que no me'ls mereixo però te'ls agreixo (rima, rima...).
Poeta per un dia, poeta per molts dies. Llegir lentament els teus escrits és gaudir de bona prosa. Humilment m'hi sento identificat moltes vegades. El color interior s'assembla a les persones. Sentiments semblants, paratges profunds, que en la naturalesa, veient i contemplant paisatges, se'ns fa més fàcil comprendre notes musicals, que per dintre, sonen fluixes i per fora expressen la il·lusió i l'esperança no perduda ja que l'amor a voltes brilla i de tant voltar s'ha quedat en nosaltres.

Poeta per un dia ha dit...

Per cert, ahir vaig fer una entrada nova sense tenir cura de donar-vos les gràcies pels comentaris d'aquí. És curiós com es desperten les visions secundàries. M'explico. Jo poso l'ull a l'escletxa fonedissa de la pared i hi llegeixo una imatge, de la que faig un conte, o una parrafada diversa. Vosaltres, a partir de les meves paraules, extraieu una nova imatge que, lògicament, és diferent de la que he vist jo, i llavors, amb les vostres (paraules) construiu un nou món que jo llegeixo. El més curiós del cas, però, és com es complementen el primer i el tercer.... Petonets a tots!!