divendres, de maig 09, 2008

Aquell que porta la llum

Aquell que porta la llum va davant, camina lentament. Duu la torxa al braç dret i l’alça, ara i adés, per facilitar una mica de llum als que el segueixen. No és gira, però pel soroll de les passes sap que el seu lideratge no s’ha posat en dubte, i mai ho serà, i que cada giragonsa de la gruta subterrània per on avancen és una decisió única i irrevocable, mai qüestionada.

Les parets minerals alternen una mucositat gairebé orgànica amb l’agresta cadència dels cristalls, la foscor més absoluta amb la fosforescència encegadora, l’aridesa amb la superpoblació animal i vegetal. Més d’una vegada els ha calgut desfer algun revolt del camí quan s’han topat amb una extensíssima colònia d’estranys insectes blancs, curiosament bellugadissos dins del món aletargat de les profunditats de la terra. En aquelles ocasions, Aquell que porta la llum sempre els ha guiat envers un camí alternatiu, assegurant-los que no estaven pas perduts, que coneixia aquelles grutes com coneixia cada una de les paraules que causaren el desenllaç, que molt abans de tot plegat havia explorat aquella foscor una i una altra vegada. No els diu, però, que és dins d’aquella foscor que es trobà ell mateix, que és amb la companyia d’aquells insectes blancs, pràcticament transparents, que obtingué el coratge per fer allò que havia de fer, per dir allò que havia de dir.

Fa hores que caminen, potser dies. No han parat a descansar, no els fa falta, tindran una eternitat per fer-ho. Els que es troben més allunyats del cercle lumínic compensen la foscor resseguint la roca amb la punta dels dits, ara d’una mà, després d’una altra. Sovint retiren els dits d’un contacte llefiscós però la por de caure els obliga a estirar novament el braç, ara cap a l’altre costat, potser.

Els darrers instants foren molt precipitats, una fugaç successió d’imatges, de mirades, de retrets. Els calgué renunciar i els calgué jurar fidelitat. Les llàgrimes costaran d’oblidar, però tindran una eternitat per fer-ho. Després vingué la caiguda i l’impacte. Però això fou fa molts dies, o potser només unes hores. A la foscor el temps deixa de tenir sentit, tot és relatiu. Només Aquell que porta la llum és completament conscient de l’abans i del després. Només Aquell que porta la llum té el coneixement.

S’endinsen a la terra i aviat fins i tot la bellugadissa d’insectes desapareix i només els cristalls emmirallen la tremolor de les seves passes. No parlen entre ells, no els cal fer-ho. S’ho han dit tot moltes vegades. El silenci és físic, és un més d’ells, i els segueix amb la parsimònia del bon caminant. Alguns aprofiten el silenci i la foscor per plorar, encara que saben que han fet el que calia, s’han posicionat al bàndol correcte. Només amb el seu sacrifici es manté l’equilibri, el mateix equilibri que els fa allargar el braç cap a la roca, cap el desconegut.

Aquell que porta la llum mai es gira, sap que ningú no pot tornar enrere. Ara ja no. Ara ja és massa tard. Camina endavant, lentament, descendint més i més, buscant aquell punt de perfecta equidistància, darrere les grans portes de ferro. Les seves passes són segures i la foscor dels seus ulls abraça la foscor de la terra, la fa seva, l’estima. Tindrà una eternitat per fer-ho. Només ell coneix la necessitat de l’eternitat, i de l’equilibri, i és conscient de l’abans i del després, i sap que els cristalls, per molt brillants que siguin, només reflecteixen. Només ell no té por, no li cal tenir-ne. Ell és Aquell que porta la llum. Llucifer.

10 comentaris:

novesflors ha dit...

La imatge ja és suggeridora i el títol també...

ariannaincnossos ha dit...

sí, molt suggerent, esperem que no tingui a veure amb la torxa olímpica...

Poeta per un dia ha dit...

Aquí el tenim... efectivament no té a veure amb la torxa olímpica... ;p

El tacte de les paraules ha dit...

M'ha agradat el relat!
Aquell que porta la llum en un món de tenebres...

novesflors ha dit...

Sí senyor, m'agrada. En arribar a "Llucifer" me l'he tornat a llegir amb una mirada nova. M'ha agradat.

ariannaincnossos ha dit...

centenars, potser milers, o milions d'ombres que s'arrosseguen darrere el portador de la llum, un viatge al cor de les tenebres o potser un viatge al cor d'ells mateixos. Aquest relat em recorda els mites presocràtics sobre l'existència humana i la torxa d'aquest Llucifer desencadenarà el miracle de passar del mite al logos, com una gran al·legoria sobre el sentit de l'existència humana, potser aquest viatge en la foscor acabi amb el que porta la llum, o potser no

Antitot ha dit...

Finot Poeta finot...Si ens ho parem a pensar, la història de Llucifer, dins la cosmovisió cristiana, té un rerafons molt txungo: com que vols la Llum per veure-hi, t'expulso del cel!!Ufff...de juerga gorda ehh?Per això sempre he admirat la figura de l'Àngel Caigut, del cabronàs que va desafiar Déu en proposar-li d'accedir al coneixement per poder-hi veure amb els seus propis ulls i no amb el de qui té el poder...
Pq qui té la informació té el poder...

Que recullons de malpadit que ets Poeta...;P

Puntuació: 10(de 10) [a partir d'ara puntuaré subjectivament els teus escrits...);P

Poeta per un dia ha dit...

Gràcies pels vostres cometaris!! Antz, i vols dir que fou Llucifer, ell solet, el que va fer tot l'espectacle? vols dir que Déu no hi va tenir alguna cosa a dir també? quina força tindria Déu si no hi hagués la possibilitat de Llucifer? Quina força tindria el càstig etern de les ànimes condemnades a l'infern si no poguessin somiar amb el cel? Jo ho veig més com un pacte... amb benefici mutu...

Petonets!

Auryn ha dit...

Un dels millors relats que he llegit, Poeta.
El concepte del bé no podria existir sense el concepte del mal. O el cel sense l'infern. O Déu sense el Diable. Tot conceptes creats per l'home, però això és un altre tema.
Petonets!!

digue'm ariadna ha dit...

... Les definicions poden establir-se a partir de la tensió amb l'oposat, generant un significat per contradicció, per negació o per pèrdua, que poden dur a l'equilibri o a la major inestabilitat...