El bufó més vell

“Dues caixes de picarols pels turmells, trenta-dos barrets virolats, mitja dotzena de mocadors de seda groga, tretze mandolines, una cítola amb dues cordes trencades, un bagul de somriures falsos, una cinquantena de deformitats físiques aparents, una caixa petita, de fusta, plena de llàgrimes vertaderes....”

El gremi dels bufons ocupa un dels edificis més emblemàtics de la ciutat, a tocar de la catedral. Sovint, quan les campanes toquen a morts, el ressò fa tremolar els vidres de la planta baixa i la reflexió dels llangardaixos de ferro colat de les finestres sembla cobrar vida i estremir-se, com si el sol els fes bullir la sang. És un edifici vell que ja ocupava el gremi de cistellers molt abans, amb un soterrani fosc i humit on, si convé baixar-hi a cercar alguna andròmina, la llum de la flameta d’oli no troba aturador, i s’escampa pels racons, a través de teranyines plenes de pols i per sota d’embalums indefinits on fa molt de temps que ningú no ha buscat cap record. Davant de la porta que dóna al carrer sempre fan paradeta uns bessons rossos com un camp de blat a l’estiu, i hi vénen taronges, llimones i, quan és temporada, figues, magranes, codonys i escarrassos de raïms dolç com la mel.

El bufó més vell ha viscut molta vida i ha arribat a la conclusió que, al final, tot s’equilibra, que els mals moments i els bons no són més que la inspiració i l’expiració d’alguna bèstia mitològica que viu al fons d’un llac. És ell l’encarregat de pesar les monedes d’or i de plata que paguen els patrons i també, un cop a la setmana, de fer inventari. És ell qui vigila que les llàgrimes vertaderes i els somriures falsos siguin retornats al seu lloc després de cada actuació, que mai cap bufó jove i tarambana se’ls emporti a casa seva i en pagui les conseqüències amb una nit sense dormir i una ampolla de licor.

“... tres dotzenes de mitjons foradats, aparellats en colors dispars, tres llaüts, un joc sencer de titelles de roba, cinc esferes de cristall pels jocs malabars, mig quilogram de tristesa, una gerra de vidre transparent plena de cuques de llum, cinc ombres xineses, dues gotes de tendresa....”

El bufó més vell es recolza a un dels bocois que configuren tot el perímetre de la sala més gran de l’edifici, allà on s’emmagatzemen tots els estris de la professió. Està cansat i tindria ganes d’anar-se’n a casa, asseure’s prop del foc i prendre’s una tassa d’herbes amb una esgarrapada de prunes. No defugiria d’estirar-se una estoneta i tancar els ulls i somiar amb la seva esposa, farà vint-i-tres anys que és morta. Però primer li cal acabar de comptar els pots de pintura blava, groga i verda, les esquelles, els pergamins enrotllats que reciten cançons d’amor, de sàtira política i d’aventures llegendàries, els didals plens de màgia i les gàbies amb ocells de paper.

Els bessons de les taronges ja han plegat la paradeta quan el bufó més vell tanca la porta del carrer del gremi de bufons amb una clau llarga com l’ombra del diable. El cel distreu uns instants la foscor amb una agrupació de núvols baixos molt vermells. La taberna, a l’altre costat del carrer, rep alguns dels feligresos més penitents, tan bon punt surten de la catedral. El bufó més vell demana un plat de brou de pollastre, molt calent, un parell de llesques de pa i un got de vi. Ningú li demana que expliqui cap rondalla ni que faci de saltimbanqui. Amb prou feines el veuen, petit i cargolat prop del foc. No li descobreixen el parell de llàgrimes vertaderes a cada ullet, ni el gram de tristesa a la butxaca. S’escalfa una mica més i, després, s’aixeca i s’encamina cap a casa. Xiula una cançó, molt fluixet: una melodia que parla de l’equilibri. Sense ni adonar-se’n, fa un saltiró, i els picarols, als turmells, dringuen feliçment.