It was many and many a year ago,
In a kingdom by the sea,
That a maiden there lived whom you may know
By the name of Annabel Lee;
And this maiden she lived with no other thought
Than to love and be loved by me.
I was a child and she was a child,
In this kingdom by the sea:
But we loved with a love that was more than love---
I and my Annabel Lee;
With a love that the winged seraphs of heaven
Coveted her and me.
And this was the reason that, long ago,
In this kingdom by the sea,
A wind blew out of a cloud, chilling
My beautiful Annabel Lee;
So that her high-born kinsmen came
And bore her away from be,
To shut her up in a sepulchre
In this kingdom by the sea.
The angels, not half so happy in heaven,
Went envying her and me---
Yes!---that was the reason (as all men know,
In this kingdom by the sea)
That the wind came out of the cloud by night,
Chilling and killing my Annabel Lee.
But our love it was stronger by far than the love
Of those who were older than we---
Of many far wiser than we---
And neither the angels in heaven above,
Nor the demons down under the sea,
Can ever dissever my soul from the soul
Of the beautiful Annabel Lee,
For the moon never beams, without bringing me dreams
Of the beautiful Annabel Lee;
And the stars never rise, but I feel the bright eyes
Of the beautiful Annabel Lee;
And so, all the night-tide, I lie down by the side,
Of my darling---my darling---my life and my bride,
In the sepulchre there by the sea,
In her tomb by the sounding sea.
·
Recitat aquí: http://www.youtube.com/watch?v=QmTv7O40SR8
Traduït aquí: http://en.wikisource.org/wiki/Annabel_Lee?match=es
12 comentaris:
Sí que és musical. M'ha agradat escoltar-lo recitat, segons recomanaves.
Sí que val la pena sentir el poema recitat, la traducció de Panero, per cert, està molt bé, potser valdria la pena dedicar-li un post un dia d'aquests, no trobes?
enhorabona per la tria...
T'he vist bé Cnossos, ens falta una dosi amb hipodèrmica de Panero en aquest raconet...tot i que espero que, algun dia, el Poeta arribi al nivell tel·lúric del Panero sense arribar a posar els peus a Sant Boi...
Posar els peus a Sant Boi pot tenir la seva gràcia, no trobes? Tot i que no li desitjarem al Poeta aquesta mala sort. Heu vist El desencanto?
No he vist El Desencanto, és un d'aquelles pendents que tinc de fa temps a la llista,jeje...Me la recomanes??Es que no sé com pot estar tractat el tema i quina perspectriva s'adopta...
Però bé, el Poeta a Sant Boi tindria la seva gràcia com dius, malgrat que llavors ens privaria de veure accions experimentals seves com la quina ens va deleitar el dissabte passat a dalt d'un monticle a altes hores de la matinada...;P
Benvolguda Adiannaincnossos i Antz,... s'agraeix la vostra preocupació sobre la meva entrada i sortida de Sant Boi... de fet, caldria preguntar-se on rau la normalitat i si pel fet de traspassar una porta n'hi ha prou per a qualificar algú de boig....
... sobre les accions del dissabte a la nit, podem estar contents que no es veia Betelgeuse i que la llum tel·lúrica dels nostres inversemblants ullets només il·luminava, amb prou feines, els nostres passos immediats....
Gràcies pels comentaris... després els remeto al senyor Poe... ;p
Petonets!
And my soul from out that shadow that lies floating on the floor
Shall be lifted---nevermore!
Recordo la versió musicada en castellà que va fer ràdio futura a l'època.
genial!
http://es.youtube.com/watch?v=BuZMhbU5TPY
per si li vols fer una ullada...
Gràcies per la descoberta i l'enllaç,... bona versió....
... D'alguna manera, és la bellesa, aquella que duu de la mà la tristesa o la melangia, la que acaba entrant dins nostre i es queda arrelada en alguna petita comissura, la que ens acaba captivant amb la seva visió, ens omple d'estranys sentiments i sensacions, i queda allí aguantant boires i tempestes per donar-nos aquell bell contrast visual...
Es cert Ariadna: el mateix Poe, quan parla de composició poètica, fa aquesta reflexió. Diu que la poesia cerca, per sobre de tot, la bellesa. Diu que el sublim de bellesa és el que aconsegueix fer plorar el lector i que, com a tal, es troba a la melangia. I quina melangia més gran que la que s'origina en l'amor perdut (en el cas de Poe, en l'amor perdut per la mort de la jove, i bella, Annabel Lee)?
Petonets!
antitot,
la pel·lícula és estranya –com estranya és la mare dels Panero–. són entrevistes als diferents membres de la família (on treuen els draps bruts i te n'adones que no n'hi ha ni un que estigui bé del cap, però com diu el poeta, això qui ho pot jutjar?). I no, no te la recomano, si la vols veure que sigui sobre la teva única responsabilitat!
Publica un comentari a l'entrada