dijous, de juny 26, 2008

Balancí

Mitja tarda i el sol s’escampa pels finestrals com si fos una tortuga feixuga que persegueix una fulla amorosida d’enciam. Fa calor. El terra sembla tremolar davant l’esclat de llum, fa pampallugues com una bombeta fluixa, liqua l’aire mateix en un riu de pluja incandescent.

Estic assegut al balancí i em gronxo lentament, sense pressa, seguint l’arc creixent, i cruixent, de la fusta. Recordo com m’agradava gronxar-m’hi, de petit, davant la mirada esgarrifada de la iaia, que sospitava trencadissa a qualsevol moment. O, més que trencar-se, la fusta s’esqueixa, s’estavella, com l’ànima: els cors es trenquen de tristor, les ànimes s’estavellen de fred.

Tinc un llibre a les mans, recolzat sobre la falda, un llibre pesant que gairebé em talla la circulació de les cames. No recordo quin títol tenia quan el vaig començar a llegir ni tampoc no pateixo massa pel fet d’haver-lo oblidat. Llavors pesava tant que vaig decidir d’arrencar-li les cobertes i llençar-les al foc (encara era hivern). Cada pàgina porta un encapçalament diferent, una combinació de paraules que, en algunes ocasions té sentit, en moltes altres no en té cap ni un. O potser sóc jo que no li se trobar.

Però no em ve de gust de parlar del llibre. Algun dia explicaré la seva història, si m’ho permet la pèrdua de memòria i l’arteriosclerosi. La iaia sempre deia que els anys es posen als colzes, als artells, als genolls i al cap i jo no entenia què volia dir ja que al cap no hi ha ossos que es belluguin com ara al braç o a la cama. La iaia va morir abans de la guerra, i sempre m’explicava quan va veure el gran cometa al cel, l’any 1909, i com molta gent es pensava que era un zepelí com el que havia volat per sobre la ciutat poc després de tombants de segle. Era una dona menuda, amb ulls blavíssims que no es cansaven mai de fer ganxet, ni quan li va créixer un tel dins d’un ull i va perdre-hi gran part de la vista.

No tinc ni fills ni nets. No hi ha cridòria per casa i des de què vaig tornar de França que no he conegut cap dona que em pugui estimar com m’estimava la Jacqueline. No és que tingui por de trair el seu record, ni que li degui algun tipus de fidelitat malaltissa després de tants anys, ni que cregui que sóc un vell xaruc i mig dement que només camina fent tentines del llit al balancí, senzillament és que no en tinc ganes. Sóc feliç, no us cregueu pas el contrari. No em sento ni sol ni desemparat.

La iaia sempre deia que la llum, quan és tan intensa, pot arribar a fer moure les coses. Recordo que ens vam passar una tarda d’estiu, quan era petit, espiant com el sol s’enfilava pels braços del balancí, esperant, un al costat de l’altre, percebre-hi la mínima oscil·lació. Després la iaia es va morir, i el pare va marxar al front, i la mare i jo vam fugir a França, i la gent parlava i jo no els entenia i em pensava que ens miraven malament per què havíem portat la guerra, i encara que fos una guerra diferent, feia la mateixa por.

Les bombes van trencar tots els vidres però no van esqueixar el balancí. Ara m’hi gronxo, però ho faig amb prudència, a poc a poc. L’escalfor dels finestrals em fa pessigolles a les cames, sembla un gatet melindrós que demani ser amanyagat. Sec i reposo, en tinc prou amb això. La iaia sempre deia que qui fa el que pot no està obligat a fer més.

9 comentaris:

novesflors ha dit...

El pas del temps inevitable...

Antitot ha dit...

Poeta, jo de vos encetaria, amb aquest conte, una vetllada literària al Club de Jubilats Sant Jordi (o, en el seu defecte, al Dinar de Jubilats anual) i estic segur que arrasaria, que les iaies el mirarien amb uns altres ulls i els iaios se'ls hi escaparia alguna llagrimeta que ni el bahamontes fou capaç d'arrencar-los-hi...
Un conte tendrísim com la seva ànima...

digue'm ariadna ha dit...

... És curiós, un balancí em pot portar sentiments de nostalgia pel record de qui abans l'ocupava o pels moments de tranquil.litat, però també em porta, en part, una mena de sensació estranya i poc agradable en recordar com una vida es va consumint al ritme del seu vaivé...

cnossos ha dit...

Molt bon relat, poeta, m'ha agradat especialment la frase
La iaia sempre deia que la llum, quan és tan intensa, pot arribar a fer moure les coses.
És una idea tan maca, que la llum pugui fer moure les coses...
Trobo, però, que podries treure molt més suc, si vols, és clar, és una història en la que hi caben moltes més històries

Poeta per un dia ha dit...

novesflors, efectivament, el temps passa de forma unidireccional, però, sovint, els records permeten viatjar en el temps...

antitot, em reservo la vetllada literària al club de jubilats per una altra ocasió,... Compte amb les teves paraules, company, que si qualifiques aquest conte de tendríssim això vol dir que tens l'ànima prou tendra com per apreciar-lo, el que no s'escau massa amb la filosofia antitotiana que ens vols mostrar... ;p

ariadna, és aquest brou de diversos sentiments el que intentava bullir entre paràgrafs... gràcies per ser tan sensible amb l'esperit del conte...

cnossos, tens raó, el conte donaria per més. Sense cap dubte aquest personatge ens podria explicar moltes coses, moltes reflexions des del balancí, fins i tot potser en podria sortir una història prou llarga. Em costa molt, però, d'escriure més que aquestes petites pinzellades, aquestes imatges que provo de plasmar per a què precisament vosaltres hi aboqueu la vostra imaginació i en colliu el fruit que hi trobeu. Veig els meus contes com haikus en prosa, una idea, un personatge pintat a mitges... Si algun dia et vingués de gust d'emprar alguna d'aquestes pinzellades per pintar un quadre més coherent, sigues benvinguda...

Petonets!

Antitot ha dit...

Poeta, pq un sàpiga apreciar certs rasgos o característiques no vol dir que els experimenti o els percebi en primera persona: és com dir que si aquell que s'altera quan veu una mutilació genital és que té l'ànima prou alterada i violentada per dita mostra violenta...

El tacte de les paraules ha dit...

quanta saviesa rau en les iaies :)

M'ha agradat molt, poeta.

Frannia ha dit...

Jo també m'engronsava en un balancí ca la meva padrina, veint les barquetes gronxar-se al mateix temps a l'altre banda del carrer, sobre el portet. Un escrit ben bell, tendre com aquests records d'un temps en què poca cosa feia por i tot era possible.

La Martona ha dit...

Un balancí és un lloc curiós. Ni està quiet ni es mou de lloc, gronxa qui vol quedar-se precisament allà on és. Un aixopluc tendre per descansar després de caminar tant.
Aixopluc tendre com llegir aquest conte. Gràcies, poeta!
Petonets