Núvols

Cada batec fa ressonar el vidre. Sístole, diàstole. Miro lluny: no veig ni l’edifici blanc del davant, ni els arbres que coronen el turonet, més enllà, ni la meva pròpia reflexió, a tocar del nas. Sístole, diàstole. Els núvols de tempesta s’arrepleguen al cel i les falcilles volen baixes, com heralds de la pluja que ha de venir. Sístole, diàstole. Hi ha parallamps a les teulades de davant, i també antenes de televisió i, si la mirés, veuria l’entramat d’una grua enfilant centenars de quilos cap amunt. Sístole, diàstole. Tristos timons i romanins, a les jardineres blanques de plàstic, enyoren l’aigua que caurà, encoratgen les falcilles a volar més baixes encara, a xisclar més fort. Sístole, diàstole. Els colors se’m barregen i em costaria descriure’ls, si fes falta, em caldria rumiar-hi molta estona i, possiblement, no me’n sortiria. Sístole, diàstole. A cada cantonada vénen sacs de metàfores, a preu fet, i ningú es queixa a les forces d’ordre públic ni oblida que una metàfora és una cassola on abocar paraules falses. Sístole, diàstole. Els poetes fan cua per vendre l’ànima al diable, per bescanviar-la per un altre vers, per trobar una paraula verdadera que descrigui la bellesa de la melangia: el diable, malauradament, ja no compra. Sístole, diàstole. Passen falcilles ran de finestra, fan una cridòria com si s’hi juguessin la vida: tafaneres, em miren de reüll i somriuen, sense saber que no les veig. Sístole, diàstole. Esclata l’horitzó, amb els núvols cargolats de llamps i, a la cantonada, la revenda de metàfores continua: tota moneda és bona, fins i tot un tros de cor. Sístole, diàstole. La pluja només entra si la convido, i ho fa amb força: cada gota ressona al vidre, m’humiteja la cara, dilueix la salabror de les llàgrimes. Sístole, diàstole. El diable es posa un barret per no mullar-se els rínxols i accepta a desgana l’ànima descolorida d’un desconegut: li bescanvia per un plat de calamarsets rostits i per dues consonants sonores de final de síl·laba. Sístole, diàstole. Les falcilles s’han entaforat sota teulada, a escletxes per les que no passaria ni mitja metàfora, tallada en juliana. Sístole, diàstole. El batec s’atura.