Sinestèsia

El terme modern és sinestèsia, però el metge del poble li va dir al pare que es tractava d’una malaltia dels pollastres i que potser em passaria, potser no. El pare li va donar una cistella plena de rovellons i de llenegues i, quan marxàvem cap a casa, es va fregar molta estona els ulls amb el mocador.

La verdor de l’enciam, a l’hort, em recorda el so de les flames quan rosseguen troncs d’alzina, a l’hivern. Si passo els dits per sobre les fulles noto una forta olor a palla humida i el món se’m torna de color blau. Els altres nens, a l’escola, se’n reien de mi i em picaven al cap amb els llibres i els quaderns. El mestre, quan em cridava pel nom, em provocava una esgarrifança tan terrible a les cames que em semblava que me les estès recorrent una corrua de formigues. Em quedava quiet com un estaquirot, immòbil, amb la boca oberta, sense sentir ni veure res. Fou el mestre qui li digué al pare que calia que em dugués al metge del poble i també fou ell qui, anys més tard, recomanà a la mare (el pare havia mort a la guerra) que em portés al Santuari del Miracle per veure si podia ajudar a l’hort o a la cuina.

L’espelma fa pampallugues mentre escric això, i el joc de llums i ombres m’evoca el so de les campanes, quan toquen a primera hora del matí. Sóc monjo, se’m va despertar l’amor a Jesús, poc a poc, mentre pelava trumfos i els abocava a l’olla que penjava dels esclamalls. La rugositat de la pela, la vivor entortolligada dels grills, els notava amb un regust agredolç, em feien empassar saliva una vegada i una altra, com si estigués deixant fondre a la boca un tros de xocolata negra. Només els fills segons de casa bona podien fer-se monjos, i jo era el tercer fill dels masovers de cal Caragirat. Suposo que devia despertar certa tendresa, amb el meu posat de no ser-hi tot i amb la gran facilitat que tenia pels números.

Els números són els únics que només són el que són i prou. Un set és un set, i no un set i una alenada de pètals de rosa. Un catorze és només un catorze, sense que noti pessigolles al clatell. Un vuit és un vuit, i no és ni groc, ni verd, ni virolat. De seguida em van demanar que m’encarregués dels comptes del santuari, que mirés de treure el màxim profit del gra i dels conills que es venien al mercat de Solsona, que vigilés que els pobres rebessin el que els era just i necessari. També vaig aprendre les pregàries i em vaig adonar que per parlar amb Déu Nostre Senyor no cal tancar els ulls a la solitud de la cel·la ni a la foscor aromàtica de la capella, sinó que també pot fer-se seient sota un pi, trepitjant la neu acabada de caure o espiant les formes dels núvols.

La petita flama dibuixa ombres que ballen entre les lletres que escric en aquest paper, a una hora que ja hauria d’estar dormint. Tinc dificultats per dormir, darrerament. Els somnis se’m confonen i quan desperto no sé si estic despert o si continuo dormint somiant que em desperto. Els números han estat la meva vida i encara ara, malgrat que em van dir que ja n’hi havia prou si ajudava una mica a l’hora de l’eucaristia del diumenge, si ningú no em vigila, repasso els comptes que fa el Manel amb la maquineta. El Manel és un noi vingut de prop de Tremp, amb qui comparteixo cel·la (diuen que ja no tinc edat per dormir sol). Té una vocació fortíssima, fins i tot potser excessiva, però no s’estima gens els números.

Em sembla que plego d’escriure. Estic cansadot i aviat no sabré distingir si les campanes que sento són les que criden a oració o les que em desperta aquesta flama ballaruca. Si no fos que les de veritat em ressonaran en color groc, és clar, i que el Manel és llevarà per anar a la capella.