divendres, de juliol 11, 2008

Estrella'm


Esclaten en silenci quan s’alliberen de la succió mecànica de la nau, formant núvols de cristalls de gel com petites flors argentades. Són càpsules de caiguda. La nau es desintegra a trossets i cada breu fragment porta una vida dins, delerosa de veure-ho tot plegat des de la perspectiva de la proximitat.

Sóc la tercera a caure, i abans de desprendre’m de la nau els monitors m’avisen que provi de respirar amb normalitat. L’acceleració és pràcticament imperceptible, al principi, un rosec a la panxa, una mica com abans de fer el primer petó. Després, com aleshores, només la monotonia de la caiguda envers el pou gravitatori de l’estrella.

La primavera esdevé estiu dins la càpsula i els monitors indiquen 43 graus Celsius. L’hidrogen sublima, generant una crisàlide reflectant allargada que m’envolta, acordillada amb un camp magnètic. La papallona que en reneix passades unes hores viu minuts. Els monitors passen de vermell a negre a mesura que es socarrima l’instrumental electrònic extern.

El vidre de la càpsula, en liquar-se, em recorda una glacera de colors violents. Flueix com la mel, caient-me a grans gotes sobre els genolls, sobre els pits, al coll, perforant, amb paciència, les capes de teixit. No percebo dolor.

La bellesa de l’estrella, quan tot s’acaba, és indescriptible. Crema, em crema, i ho fa només per mi.

2 comentaris:

Antitot ha dit...

Un conte intens, intens Poeta...Directe, senzill, sense pretensions, però literàriament voraç!

El tacte de les paraules ha dit...

Quin espectacle...llegir-te.