[...]...[...]

[…] sovint et poses a escriure sense saber què vols escriure ni quina història vols explicar. És una dèria que tens, una mania, i no hi ha manera que entenguis que així no es fan les coses, que si vols escriure i vols penjar el teu escrit a aquest blog que dius que tens el mínim que pots fer és rumiar una estoneta abans d’abocar-te sobre el teclat, donar quatre o cinc tombs al tema, buscar-li el fil i anar tibant-lo fins a desembolicar el cabdell. No pots posar la pizza al forn sense treure-la del plàstic, home, que no ho veus que després l’hauràs de llençar al cubell de les escombraries, malaguanyada, amb la de fam que hi ha pel món. Mira, ja no et demano que et posis amb la farina i els ous i el tomàquet i la mozzarella i la tonyina i les anxoves i l’orenga, que inventis una sopa d’all que fa molts anys que està inventada, però no pots anar pel món fent beure a galet a la gent sense ni tan sols demanar-los permís abans i disculpes després. Ets un pocavergonya i un irresponsable i el més greu és que ho saps perfectament. Si fossis un nen et clavaria un mastegot que la paret te’n donaria un altre. I sort en tens que avui m’agafes de bones i que no m’ho prenc a la valenta. Però és que això no pot continuar així. I no em posis aquesta cara de sóc jo el que escric i escric com vull, quan vull i del què em dóna la gana escriure que després sóc jo la que sóc la riota de mig barri. Fins i tot l’altre dia al mercat, mentre comprava aquelles albergínies que després vas trobar tan bones per sopar, em va semblar que unes dones em miraven de reüll i xiuxiuejaven, les molt xafarderes. Com si elles t’haguessin llegit mai. Barjaules. Però em vaig posar vermella com un pebrot i jo per aquí no passo. Què t’has cregut? Per passar vergonyades estic jo. O sigui que s’ha acabat d’escriure sense solta ni volta, només per les ganes de fer moure els dits. Si et convé exercici digital compra’t una guitarra però quan t’assentis a escriure fes-ho com cal. Estaríem frescos. I res d’allò tan modern del flux de consciència. Si vols escriure un altre Ulisses ves-te’n a viure a Irlanda però aquí, mentre siguis a casa meva, posa tots els punts sobre les is, fes un començament, un nus i un desenllaç i, si m’ho demanes bé, igual et deixo escriure un gir final sorprenent ara i adés. Au, va, no em vinguis amb romanços, espavila’t. I que no t’ho hagi de tornar a dir [...]