Inversions

El Manel és un home de quaranta-set anys, treballador d’una sucursal bancària, petit però molt primet i de parla fluïda i elegant i amb una característica molt peculiar que tothom coneix. El Manel parla al revés.

Les frases les construeix totes justament a la inversa del que les normes gramaticals aconsellen i, fins i tot en alguns casos, imposen. Les paraules les enuncia perfectament però l’ordre en què col·loca les paraules per tal d’edificar sentències és just el contrari de l’ordre normal. Així, per exemple, diu:

“Dia bon, avui estàs com?”

o també:

“Content ben llevat m’he matí aquest.”

Aquesta estranya idiosincràsia del Manel és apreciada pels seus amics i coneguts i sovint se’n fan un bon tip de riure, no pas a la seva esquena, sinó davant seu. El Manel també riu de valent i afirma que “pocavergonyes uns sou”. Les persones que no el tenen tan tractat, però, es fan creus d’aquesta impossible manera d’enraonar. Els clients del banc mateix, per posar un cas, sempre que poden van a la caixa on es troba el Manel, només per a sentir-lo amb la seva especial cantarella. “Compte de número seu el plau us si digui’m”.

Val a dir que fa uns anys, quan començà a patir per primera vegada d’aquella inversió lingüística, anà al metge de la mútua. Aquest, en visitar-lo, el va remetre a un logopeda i, després, a un otorinolaringòleg i, encara més tard, a un neuròleg. Les proves que li feren donaren sempre i en tot moment els resultats esperats. El Manel no tenia cap anomalia de tipus fisiològic ni anatòmic que li provoqués la seva síndrome. Els escàners i Tacs no demostraren cap lesió ni cap alteració patològica. Els millors especialistes (el Manel fins i tot va viatjar fins Amèrica) no trobaren cap solució. Havia de ser, deien tots, una condició de tipus psicològica.

El Manel es dedicà, llavors, a recórrer psicòlegs i psiquiatres. El feien estirar en butaques reclinables en grau de comoditat creixent i li demanaven que els expliqués la seva infantesa i els seus somnis. De somnis no els en podia explicar gaires ja que no solia recordar-los i la seva infantesa havia estat tan estèril i rutinària que no suposava cap font d’inspiració ni pels seguidors de Freud ni pels de Jung. Finalment el donaren per inútil i li receptaren teràpia de parla.

Durant nou setmanes el Manel aprengué a parlar correctament. Algunes vegades en solitari, però generalment en grups de cinc o deu persones, el Manel assistia dia si dia no a una sessió de teràpia de parla, en un estudi situat al centre mateix de la ciutat. Allà li ensenyaren a construir mentalment les frases al revés per poder-les dir, després, al dret. Allà discutí de política, ciència i religió amb els seus contertulians i amb la logopeda. Allà, també, va conèixer la que seria la seva futura muller, la Sílvia.

Malgrat la teràpia, quan dos anys i mig més tard es casà, a la pregunta del capellà respongué amb un “vull si”, resposta que hauria donat una connotació de caire condicional si no fos pel fet que el capellà ja estava avisat. I és que el Manel ja tornava a parlar al revés. Les nou setmanes de teràpia havien servit per a què enraonés adequadament durant, exactament, nou setmanes.

Ara, als pocs mesos de casar-se, el Manel celebra el seu aniversari. Al pastís, una preciosa obra mestra de nata i xocolata encarregada per la Sílvia a la pastisseria de la cantonada, hi ha tantes espelmes com anys fa el Manel. Després d’apagar-les les compta, a mesura que les va arrancant de la superfície del pastís, abans de llepar-ne la base. En acabat de comptar-les, el Manel es gira cap a la Sílvia i somriu amb complicitat. Quaranta-sis espelmes per a quaranta-sis anys. La Sílvia també somriu i, fent-li un petó ben gros, li diu a cau d’orella “estimat felicitats moltes”.