Alienígenes

Els alienígenes van arribar amb una nau lluent com el sol, d’aspecte força fràgil, i van trigar molta estona a sortir-ne. Nosaltres els espiàvem des de darrera d’unes roques, i ja començàvem a avorrir-nos. Semblava que, després de realitzar aquell llarg viatge, ara que per fi havien arribat a la seva destinació, no se’n sabien avenir. Després, molt lentament, sortiren per l’escotilla, primer un, força més tard el segon. Eren petits, molt petits, de cossos gruixuts, com si vinguessin d’un lloc amb una força de gravetat molt superior a la nostra. El seu exosquelet era blanc, d’aparença molt rígida, força matusser. Costava d’endevinar on eren les extremitats, si és que en tenien alguna. La part superior, el que devia ser el seu equip sensorial, reflectia la llum. Després d’examinar el registre freqüencial, vam descobrir que es comunicaven per ones de radio. Es movien sense massa destresa, com si juguessin, fent saltirons d’aquí cap allà. Un d’ells desplegà un rectangle que portava enrotllat, de colors blau, vermell i blanc, el clavà al terra amb un suport de metall. Primer l’un, després l’altre, es posaren al costat d’aquest rectangle una estona, mentre el company s’ho mirava des d’una certa distància, subjectant un instrument de funció desconeguda. Molt més tard, aparentment satisfets, s’enfilaren a la nau i, al cap de molta més estona, s’enlairaren sobre una columna de foc. Darrera la nau, per sota les estrelles, creixia la corba blanca i blava i verda del nostre satèl·lit.