El petit gran llibre de les floretes blaves

El cel era d’un color enlleganyat, malaltís, com si s’acabés de prendre un pot sencer de pastilles i l’haguessin ingressat d’urgència per fer-li un rentat d’estómac. Ens van despertar tan aviat, aquell dia, que hauríem pogut farcir mitja dotzena de coixineres amb somnis truncats, alguns d’extraordinària bellesa. L’infern no tindria sentit si, a la nit, no poguéssim somiar amb el cel.

Com sempre, ens van fer posar en fila índia i ens van comptar. No faltava ningú, hi érem tots trenta-set. Sempre tenien la mania de colpejar algú, encara que no hagués fet res, un pur joc d’atzar. Li va tocar a la dona prima que tenia a la meva esquerra i també a l’avi de caminar insegur. La dona es va cargolar, amb els braços a la panxa, però va romandre dreta. L’avi, en canvi, va caure a terra, el que va propiciar que el peguessin més i que se l’enduguessin cap al fons del passadís, cap a la porta que està sempre tancada amb clau. Trenta-sis, doncs.

Ens van fer enfilar a camions bruts, de planxa rovellada i eixos desgastats. Nou per camió, com si fóssim el bestiar de mirada esbatanada que condueixen a l’escorxador. Homes, dones, nens, avis, tots érem igual de vàlids, tots igual de prescindibles, tots sabíem que tan aviat ens podien conduir a un forat anònim al mig d’un camp de rostoll, com forçar-nos a collir raïm fins a insensibilitzar-nos les mans de picades de vespa, com deixar-nos anar, sense cap aliment i mig despullats, a cent quilòmetres d’enlloc.

Els camions s’endinsaren al bosc tot seguint un camí amb prou feines perceptible. L’herba alta fregava amb força el sota del camió, la notàvem a la planta dels peus, un constant i agradable pessigolleig que convidava a omplir d’aire fresc els pulmons entaforats de tristesa.

Ens vam aturar després d’una eternitat. Hi havia una clariana alegre, amb arbres alts, ferms, verdaders vòrtexs d’inflexió de l’univers. Un lloc preciós per morir, si això és el que tenien planejat per nosaltres. Vaig reflexionar que, si més no aquell dia, no ens matarien encara.

Cinc de nosaltres vam haver de descarregar una caixa molt feixuga d’un dels camions. Després ens van donar cabassos i ens van instruir sobre quina seria la nostra tasca. Ens calia emplenar els cabassos d’un tipus concret de flor blava, que creixia amb abundància en aquell indret, i buidar-los a la caixa, sense badar fins que estès plena de gom a gom.

Vaig recordar que, de petits, collíem aquelles mateixes floretes blaves i les mastegàvem amb delit, frisosos per ensopegar amb la goteta dolcíssima de pol·len que amagaven al seu interior. Volia posar-me’n una a la boca, però em vigilaven de molt a prop i no els hauria costat gens justificar un altre càstig exemplar.

Al migdia teníem la caixa plena de floretes blaves. Ens van fer seure a l’herba i ens van donar una mica d’aigua i de pa. Espiàvem de reüll com alguns d’ells trastejaven al voltant de la caixa, com si no sabessin què fer-ne ara que estava plena de flors, com si volguessin intoxicar-se de tanta dolçor, com si esperessin un miracle.

I el miracle s’esdevingué. Primer d’una en una i després a desenes, centenars i milers, un núvol immens de papallones blaves, del mateix color exacte que les flors, s’enlairà de la caixa. Algunes es posaren a les armes dels que ens vigilaven, altres a la nostra roba, a les mans. La gran majoria, però, volaren amunt, més enllà de les rames més altes dels arbres, més enllà de l’abast dels projectils.

El cel quedà tenyit de blau, d’un blau tan intens que semblava a punt d’esclatar, tan lluent que feia estremir l’ànima. Les coixineres plenes de somnis vessaven de llàgrimes els nostres ulls i també els dels nostres vigilants.

Fou un instant, només un breu sospir. Després ens forçaren a pujar als camions i desférem el camí d’herba alta. La caixa, buida, quedà al mig de la clariana, testimoni mut d’aquell miracle. Abans de perdre-la de vista, però, em va semblar que en sortia una papallona blava, molt petita, i que volava cap el cel.