Des del cel m’ho miro, i veig com l’aigua cau per la cascada i forma un núvol de petites esferes de vapor que s’enfilen amunt fins a desfer-se al sol i a la blavor del migdia. Sota la cascada, un toll circular, perfectament simètric en tots els seus eixos, abraça la caiguda precipitada de l’aigua i el cicle de la vida. A l’interior del toll, peixos que només han conegut aquell receptacle geomètric, el seu món, la seva sola existència, peixos que esperen que amb l’aigua els arribi també alguna espurna d’aliment, algun cuquet o insecte efímer que pugui engreixar-los i donar-los energia per afrontar la fredor de les profunditats sense llum.
Des del cel m’ho miro, i em nodreixo de la bellesa del paisatge, m’empleno les retines d’imatges precioses i les retinc com si fossin un cristall transparent. Després, amb una bategada d’ales, m’allunyo de la cascada, del toll i dels peixos i m’acosto a la gran ciutat, al fum, escalfor de quitrà i vidre, brutícia mal digerida per la pedra, caos tristament dissimulat. Allà, en un carreró molt a prop del centre turístic i administratiu, el trobo.
Des del cel me’l miro, i el veig adormissat dins d’un cau fet de cartrons i de papers de diari, humitejats per la boira baixa de la nit que tot just s’acomiada. Es mou una mica, potser nota la meva presència, però no es desperta pas. S’acosta els dits a la boca, com si fos un nadó al bressol, i es grata la barba grisa i groguenca que li cobreix mig rostre. Porta un barret de llana molt gruixut, blau marí, cargolat sobre les orelles. També porta unes botes molt gastades, uns pantalons rossegats dels genolls i del cul, un abric de color impossible.
Des del cel me’l miro, i veig com estossega i tremola sota els cartrons de Levis i de Malboro. Un braç, instintiu, recull contra el cos unes bosses de plàstic i de paper. Una d’aquestes bosses conté fotografies de vores espellofades, esgrogueïdes com la seva barba, greixoses al tacte. Aquestes fotografies, però, són el seu tresor més valuós, són la única arrel que encara li queda amb la vida que sempre havia conegut. Potser per això les prem amb tanta força contra les seves costelles.
Des del cel veig l’Altre. L’Altre és una ombra que s’escampa per darrera d’uns cubells d’escombraries, uns metres més enllà, una taca de foscor que només pot percebre’s si s’observa de cua d’ull. L’Altre sempre hi és, una negror líquida que pampallugueja una mica als marges, com si no hi fos realment. L’Altre està expectant, igual que jo. Ambdós esperem el desenllaç que sabem que tindrà lloc ben aviat, sense poder fer res per canviar el curs d’uns esdeveniments que ja són història.
Des del cel contemplo com l’Altre contempla com una colla de joves s’apropa a l’home que dorm sota els cartrons. Moguts per la morbositat i, potser, per la ignorància, els joves comencen a colpejar l’home adormit. Li donen grans puntades de peu i cops a la cara i al cap amb un tros de fusta. Li arrenquen la bossa amb les fotografies de les mans i les escampen per les pedres humides del carreró: fotografies d’uns nens, d’una dona, d’una altra vida. L’home gemega i tus amb poca força i menys convicció.
Des del cel puc notar perfectament el moment de Transició, just quan els joves marxen carreró enllà, fent grans salts d’alegria i de bogeria. La Transició és allò que m’ha portat fins aquest carreró i fins aquest home, la mateixa cosa que ha mogut l’Altre fins la seva posició amagada. Ara els dos esperem la decisió. L’home és lliure de triar el camí que vulgui seguir; és ell qui s’aixecarà i buscarà amb la mirada l’Altre, o em buscarà a mi.
Des del cel veig com l’home s’allunya amb l’Altre i jo, trist, recordo la cascada i els peixos del toll circular.
Des del cel m’ho miro, i em nodreixo de la bellesa del paisatge, m’empleno les retines d’imatges precioses i les retinc com si fossin un cristall transparent. Després, amb una bategada d’ales, m’allunyo de la cascada, del toll i dels peixos i m’acosto a la gran ciutat, al fum, escalfor de quitrà i vidre, brutícia mal digerida per la pedra, caos tristament dissimulat. Allà, en un carreró molt a prop del centre turístic i administratiu, el trobo.
Des del cel me’l miro, i el veig adormissat dins d’un cau fet de cartrons i de papers de diari, humitejats per la boira baixa de la nit que tot just s’acomiada. Es mou una mica, potser nota la meva presència, però no es desperta pas. S’acosta els dits a la boca, com si fos un nadó al bressol, i es grata la barba grisa i groguenca que li cobreix mig rostre. Porta un barret de llana molt gruixut, blau marí, cargolat sobre les orelles. També porta unes botes molt gastades, uns pantalons rossegats dels genolls i del cul, un abric de color impossible.
Des del cel me’l miro, i veig com estossega i tremola sota els cartrons de Levis i de Malboro. Un braç, instintiu, recull contra el cos unes bosses de plàstic i de paper. Una d’aquestes bosses conté fotografies de vores espellofades, esgrogueïdes com la seva barba, greixoses al tacte. Aquestes fotografies, però, són el seu tresor més valuós, són la única arrel que encara li queda amb la vida que sempre havia conegut. Potser per això les prem amb tanta força contra les seves costelles.
Des del cel veig l’Altre. L’Altre és una ombra que s’escampa per darrera d’uns cubells d’escombraries, uns metres més enllà, una taca de foscor que només pot percebre’s si s’observa de cua d’ull. L’Altre sempre hi és, una negror líquida que pampallugueja una mica als marges, com si no hi fos realment. L’Altre està expectant, igual que jo. Ambdós esperem el desenllaç que sabem que tindrà lloc ben aviat, sense poder fer res per canviar el curs d’uns esdeveniments que ja són història.
Des del cel contemplo com l’Altre contempla com una colla de joves s’apropa a l’home que dorm sota els cartrons. Moguts per la morbositat i, potser, per la ignorància, els joves comencen a colpejar l’home adormit. Li donen grans puntades de peu i cops a la cara i al cap amb un tros de fusta. Li arrenquen la bossa amb les fotografies de les mans i les escampen per les pedres humides del carreró: fotografies d’uns nens, d’una dona, d’una altra vida. L’home gemega i tus amb poca força i menys convicció.
Des del cel puc notar perfectament el moment de Transició, just quan els joves marxen carreró enllà, fent grans salts d’alegria i de bogeria. La Transició és allò que m’ha portat fins aquest carreró i fins aquest home, la mateixa cosa que ha mogut l’Altre fins la seva posició amagada. Ara els dos esperem la decisió. L’home és lliure de triar el camí que vulgui seguir; és ell qui s’aixecarà i buscarà amb la mirada l’Altre, o em buscarà a mi.
Des del cel veig com l’home s’allunya amb l’Altre i jo, trist, recordo la cascada i els peixos del toll circular.
1 comentari:
M'agrada que la decisió d'anar amb "jo" o amb l'"Altre" la prenga l'interessat. És un signe de llibertat nou.
Publica un comentari a l'entrada