Optometria

Sempre els han vistos junts. Agafats de la mà, passejant prop del mar els dies que l’estiu encara s’arrela als arbres i a les flors i les onades fan pampallugues tornassolades on neixen mil miratges. Asseguts, l’un al costat de l’altre, en un cafetó petit i mal il·luminat del barri antic d’una ciutat on el temps s’atura, però només per ells dos. A la sortida del cinema, fent cua al supermercat, enfilant-se a l’autobús, deixant-se endur per la melangiosa melodia d’un músic de carrer.

Hi ha qui diu que sempre han anat junts, com germans siamesos, si bé altres ho desmenteixen, posen una data i un lloc al seu primer encontre: Catalunya Nord, 1962. Ella és una iaia de cabells blancs, generosos, curosament perfilats en una cua de cavall, amb un mocador virolat al coll. Ell és un home de mans rugoses, acostumat a treballar la fusta i la pedra, d’ulls pràcticament transparents.

Ella hi veu bé de lluny. Ell hi veu bé de prop. L’optometrista del barri on viuen, un home rialler per naturalesa, amb una bata d’una pulcritud immaculada, va examinar-los la visió un dia de primavera. A ella i a ell, acompanyats per la filla, que es casà amb un músic de l’orquestra filharmònica d’Oslo i que els visita sempre que troba un vol barat. Hipermetropia i miopia, va anunciar, i després va repartir quatre diòptries, dues per ell i dues per ella. Els va explicar que el seu punt de visió nítida en comú es trobava exactament a mig metre per davant dels ulls.

Això, però, ells ja ho sabien. Per aquesta raó van sempre junts. Bé, per aquesta raó, i també per què s’estimen amb bogeria i no poden separar-se ni un instant sense notar que el batec del cor es fa erràtic, comença a desentendre’s de la vida.

Quan miren el món, i sovint els agrada embadalir-se davant d’un aparador, d’un cel rogenc, o de la filigrana impossible d’un incunable a la biblioteca d’arts medievals, el miren a la vegada. Només així poden copsar-lo plenament, només així la bellesa s’arrela a la seva ànima amb la petita flama bellugadissa que coneixen alguns pintors i pocs poetes. Quan es miren l’un a altre sempre ho fan a la mateixa distància, no els cal cap cinta mètrica per saber exactament on posar-se per emmirallar-se, l’un als ulls de l’altre.

Tanquen els ulls cada vegada que es fan un petó, que s’abracen, que xiuxiuegen tendresa a cau d’orella. Ella podria forçar una mica la vista, ell podria aclucar lleugerament les parpelles. Però prefereixen no fer-ho, s’estimen més senzillament tancar els ulls i obrir el cor de bat a bat. Sovint no cal veure-hi per enlluernar-se de llum.

Aquell dia de primavera l’optometrista del barri no va insistir a què es posessin ulleres. La filla tampoc. L’optometrista i la filla es miraren i somrigueren, potser pensaren en la senyora optometrista i en el violinista noruec. Després observaren com ell i ella sortien de l’òptica agafats de la mà, amb el caminar molt alegre, com aquell dia, ara feia 50 anys, en què, per primera vegada, hi veieren sense veure-hi.