Bonange

L’esclat de les espingardes burxa el silenci com si fossin arestes de dolor. La nit deixa espai per un gemec de lluna, suficient com per dibuixar el perfil d’aquells turons on, des de petita, m’agrada passejar, buscar bolets i maduixes silvestres, collir violetes, seguir el pare i l’avi quan anaven a fer llenya. Ara i adés, fogonades de pólvora s’esmicolen entre els arbres. Des d’on ens ho mirem la meva germana i jo, arraulides darrera els porticons mig tancats, la tristesa d’aquell espectacle ens arriba a l’ànima.

La meva germana ha descobert el soldat francès ferit que s’arrossegava en un racó del paller i provava de colgar-se de palla. Malgrat que no és pas una noia que s’ofegui al primer toll, he sentit el crit que feia des de la cuina i he anat corrents a veure què passava. El soldat francès tenia un esvoranc a la panxa, una ferida de baioneta o de punyal, d’aparença molt profunda, i d’on sorgia sang a raig fet, a més d’intuir-s’hi la lluïssor de les entranyes. Ben bé com hem pogut, l’hem tibat dels braços i l’hem fet seguir fins dins de casa, l’hem estirat al costat del foc a terra.

Ara, negra nit, està exactament en la mateixa posició que l’hem deixat, si bé ara i adés allarga una mica el braç cap a les flames. Tremola de cap a peus i no para ni un instant de remugar paraules incomprensibles en francès. De tant en tant tus com si s’ofegués, i li queden els llavis i la barba plens de petites gotes de sang.

La meva germana, que ajudava el pare i l’avi amb les bèsties, ha estat molta estona examinant-li la ferida. Després ha declarat que no es veia amb cor de fer-hi res i que no valia pas la pena fer-lo patir encara més posant fil a l’agulla i cosint la carn oberta. Li ha cobert la ferida amb draps tebis que immediatament han quedat xops. Després ha provat de fer-li beure una mica de brou, però a l’atac de tos posterior l’ha tornat a treure com si no l’hagués begut. La meva germana no creu pas que el soldat acabi la nit.

És molt jove, ben bé sortit del niu, i té una cara noble sota aquella brutícia, sang i pèl. La meva germana no es mou del seu costat ni un instant, se’l mira amb ulls humits, potser s’imagina una altra vida on aquell jove soldat no moriria escolat abans de trenc d’alba, on la guerra amb el francès no s’enduria el pare i l’avi i el meu home potser també, Déu no ho vulgui.

Fora continua l’espetec dels trets, si bé ara sembla que el gruix de la matança ha saltat més enllà dels turons. El soldat francès ja no tremola, i això, segons la meva germana, és mala senyal. Sovint ha d’acostar l’orella a la seva cara per sentir si respira. En aquestes ocasions el soldat deu notar el perfum que porta la meva germana i obre els ulls i es torna a posar a xiuxiuejar paraules, si bé ara sembla que es tracta d’una única paraula, que va repetint una i una altra vegada, alguna cosa com bonange. La meva germana li acaricia la cara i els cabells i somica fluixet, sense que el soldat pugui sentir-la.