Encontres a la Cinquena Fase

El contacte físic i, més específicament, el fornici, esdevé una qüestió gens trivial sota una gravetat de 3g, si bé es podria afirmar que el fornici, de trivial, en té poc, i qui afirmi el contrari és que no acaba d’entendre exactament les ramificacions que s’estenen més enllà del pur acte copulatiu. Les espècies autòctones d’aquest continent, però, pel que vam poder observar des d’òrbita, practiquen aquesta lloable activitat arreu i en tot moment.

Poc després d’aterrar diversos individus d’una d’aquelles espècies, entre ells alguns d’aspecte vagament femení, s’acostaren a la nau. La terrible ànsia gravitatòria del planeta es traduïa en ossos ferms, musculatura generosa i, en general, en un caminar (feixuc) i un postat (deixat) que recordaven, segons com, el d’un hipopòtam. Malgrat tot, un viatge de tres anys i mig per l’escletxa d’Schwarzschild tergiversa el concepte i els llindars de la bellesa al més platònic i enamoradís dels aventurers espacials, encara que el temps real passat fora de la cabina d’estasi no s’allargués més de dues setmanes.

Els membres de la tripulació m’animaren amb xiulets i gesticulacions obscenes a establir el primer contacte amb aquells éssers, i a derivar-lo immediatament cap a una coneixença més profunda i satisfactòria. Com a cap de l’equip científic no vaig poder-m’hi negar. L’atmosfera, perfectament respirable, em permeté sortir de la nau nu de pèl a pèl. Els altres, com regeix el protocol, esperaren dins, i enregistraren fil per randa els fets des de la seguretat que ofereix el gruix de viscoplàstic de l’escotilla.

Tot s’esdevingué molt de pressa, i quan sortiren els altres científics i el capità amb les pistoles sòniques ja era massa tard. Val a dir, si serveix d’alguna cosa, que jo no recordo res del que passà i que en els arxius hologràfics que molts de vosaltres haureu vist i comentat, des de fa setmanes trending topic a les xarxes socials instantànies PlankBook11D, sóc una simple víctima del destí, un sacrificat màrtir de l’exploració científica. Cal mencionar, també, que aquests enregistraments no compten amb el meu vist-i-plau, pel que us agrairia que no en féssiu còpies pel vostre gaudi solitari o en grup.

Segurament podeu criticar-me el fet que, amb la meva formació acadèmica i bagatge curricular, no parés atenció als particulars ritus reproductius d’aquella espècie. Ni tampoc al petit detall que les femelles, classificades com a Mantis moreschi en honor al darrer castrato de la història de la lírica, mostraven una certa tendència a assegurar l’exclusivitat del component genètic masculí de la seva descendència. Estareu d’acord amb mi, però, que la pràctica d’aquella curiosa variació de la fellatio, just després del concúbit, ni fou, ni serà mai, gens engrescadora.