Una trucada

Surt de casa amb un telèfon entortolligat al coll, com si fos un gat mort. És un telèfon antic, negre, amb un fil cargolat en mil tirabuixons. El va trobar al fons d’un armari, sota mantes i coixins vells, miratges d’una altra època.

Pel carrer li agrada aturar-se davant les botigues de telefonia mòbil. Les primeres vegades, passada una estona, sortia una noia de la botiga i li demanava si el podia ajudar en alguna cosa, si es trobava bé. Darrerament l’escridassen des de darrera el taulell, li diuen que marxi o trucaran la policia.

Sovint segueix amb la llengua les incrustacions de sal que s’acumulen a les arestes de les figures de metall del passeig marítim. La sal li recorda les llàgrimes, quan encara sabia plorar. Ara té els ulls i el cor secs com paper d’estrassa.

Hi ha qui ha vist com es treu la sabata i se l’acosta a l’orella. Aleshores posa cara de concentració, com si fos un agent secret i del telèfon dissimulat a la sabata en sortís una veu recitant un codi de setze xifres que li calgués memoritzar a l’instant. Després es torna a posar la sabata al peu, acarona el telèfon que porta penjat del coll i s’encamina cap al port, o cap a la botiga de telefonia mòbil.

No parla mai amb ningú. Si algú li pregunta alguna cosa respon que no té temps de parlar, que està esperant una trucada molt important.

En el fons, però, sap que aquella trucada que espera no la rebrà mai. Sap que el telèfon que porta al coll no es posarà a sonar, i que les noies de la botiga de telefonia mòbil, enlloc de fer-li ganyotes i crits per què marxi, no sortiran de la botiga i li diran que hi ha una senyora a l’altre costat d’un dels telèfons que tenen allà exposats, i que demana per ell.

S’ha passat mitja vida esperant aquella trucada, primer tancat a casa, al costat del telèfon, més tard voltant pel món amb els ulls molt oberts, amb regust de sal a la llengua. Mitja vida en la que s’ha imaginat tantes vegades el dring de la trucada que si el sentís de veritat no sabria diferenciar-lo d’aquell que ressona dia i nit dins el seu cap.

Mitja vida o un instant, segurament no té importància. Fou el dia que s’adonà que no rebria mai aquella trucada que s’entortolligà el telèfon antic al coll per primera vegada i sortí al carrer. Negre, amb un fil cargolat en mil tirabuixons, com si fos un gat mort.