Seuen al voltant de la foguera. Ella canta, i els que l’escolten no gosen respirar. El seu silenci s’esqueixa a l’escalfor de les flames, es reflecteix als seus ulls, s’enfila cap el cel, xàldigues de foc que s’apaguen a l’aire fred de la nit o, potser, senzillament es converteixen en estrelles. Els troncs s’esberlen com la terra cremada pel sol, dibuixen arestes d’oblit a l’escorça que bateguen com petits cors cansats que ben aviat només seran cendra.
Les darreres notes de la seva cançó s’han clavat com fines agulles als pocs fragments d’ànima que s’arrauleixen darrera els pulmons d’aquells que han vist massa sang, massa mort, massa por. És una cançó preciosa, una veu com un xiuxiueig, una corda acaronada per dits finíssims. Una melodia d’altres temps, quan no calia fer torns per dormir, quan el soroll d’unes ales, més enllà de la claror del foc, no tallava la cadència de la respiració, quan les llàgrimes encara podien vessar-se per la contemplació de la bellesa.
No queda llàgrimes als ulls d’aquells que seuen al voltant de la foguera. El seu silenci està saturat dels crits de les persones que estimaven, de la mirada suplicant de tots aquells que vingueren a continuació, d’una corrua de rostres i de cossos i de formes de morir, de formes de matar, que és precisament a la proximitat quan es difuminen, quan es converteixen en una figura borrosa i fluïda, en un etern gemec d’agonia que els perfora els timpans i extirpa el cervell.
No és una nit diferent de cap altra. Un foc immens, una força destructiva que arrela la terra i el cel, unes flames on no costaria gens d’entrar i quedar-s’hi per sempre. Cada nit ella canta la mateixa cançó i cada nit les precioses petites agulles busquen fragments d’ànima i s’hi endinsen, deleroses, cecs dards plens de verí que només aspiren a trobar una resta d’allò que definia, abans de l’arribada de les ales negres, els xiscles i la mort.
Eren quinze, abans, però des de fa dos dies només són quatre els que seuen vora la foguera. Aviat no hi haurà ningú que escolti la seva cançó, i llavors pujarà al cim més alt per descobrir alguna altra foguera a la nit, per enlluernar, per uns instants, una altra col·lecció d’ulls esbatanats de por, de mans cansades de matar per viure.
Les agulles travessen teixit i costelles, membranes i cartílag. Sovint perforen, i les flames noten el dolor immens d’una mirada. Altres vegades, però, aquells breus dards de verí surten per l’esquena, deixen esvorancs a la pell, només troben foscor dins l’embolcall d’ossos. Ella sap que potser aquella mateixa nit, potser d’aquí uns dies, un a un, en silenci, sense escarafalls, sense comiats, s’aixecaran i sortiran del cercle de claror de les flames. Més enllà, a la nit, la seva foscor només coneixerà ales negres.
