divendres, de maig 25, 2007

Nit que es fa dia


Són les 13 de la matinada i hauria d'estar ben pla al llit, amb els ulls plens de la sorra fina que escampa nit rera nit el senyor dels somnis, el Sandman, hauria de sentir com la nit s'escapa de la consciència, com les hores del campanar d'una esglesia indefinida no repeteixen els batecs d'un rellotge mig esquerdat però que, malgrat la foscor, encara puntua el pas del temps, com qui puntua les respostes encertades d'un examen tipus test que ens conduirà a una assignatura més a la vida o que, en el cas de suspendre'l, ens permetrà definir la tristesa, o la resignació, o la ràbia, o el despreci, i solidificar el sentiment que portem arrelat a dins i sedimentar-lo seguint les arestes de la cara del professor que n'ha redactat les preguntes, el mateix professor que sovint no sap cap de les respostes, no ja de l'examen tipus test, que tampoc, sinó de la forma de concretar abstraccions, de decantar les seves pors, destilar-les en una campana alimentada per una flama blava que es mou amb l'aire generat per l'agulla petita, la dels segons, la que ajuda a escriure imatges com les que es formen quan el cervell comença a desconnectar-se, just el moment abans que el lladruc del gos de la veïna es barreja, en el somni, amb el crit gutural del drac de dos caps i tres cues que, invariablement, se'ns menja abans, o després, que ens despertem novament, a les 14 de la matinada, i sentim el batec rovellat del mateix rellotge de campanar, però ara és un batec doble, com si tingués dos cors en un, com si, de sobte, necessités més sang al cap per a poder deixar d'escriure i anar-se'n a dormir.

10 comentaris:

Antitot ha dit...

Com molt bé descrigué un altre poeta..."és quan dormo que hi veig clar", i amb aquest post es percep que un cop desactivats la majoria dels teus enllaços neuronals, la lucidesa aflora en el teu pensament i ens deleites amb aquest text de forma convencional però de fons Dada..

Poeta per un dia ha dit...

Si la forma d'aconseguir lucidesa és desactivant sinapsis neuronals, hauré d'estudiar la forma de fer-ho i, així, matarem dos "pajarus" d'un tiro.

Anònim ha dit...

Home, podeu provar amb un coctel explosiu d'alcohol, petas i pastilles... jo diria que amb això, les connexions dendrítiques acaben saltant totes pels aires... pero vaja, a no ser que volgueu acabar esquizofrènics perduts... jo no us ho recomano.

Antitot ha dit...

L'ezquizofrenia, company/a anònima, és l'única manera d'arribar a la bellesa...és l'única forma de deixar de tocar de peus a terra, de flotar...

Anònim ha dit...

Si, però a vegades, quan deixes de tocar de peus a terra, corres el risc de caure. Com més amunt arribes, més forta pot ser la patacada. Dec ser massa poruc/poruga i per això no m'atreveixo a emprendre el vol.

Antitot ha dit...

Tens raó, company/a...més d'un princeset/a s'ha fotut una bona patacada als 18 anys en descobrir que la vida no era com li pintaven...però és diferent quan alces el vol pensant que les ales són eternes; que quan l'alces sabent que les ales són artificials i sols en parentesis fugitiu en la teva vida "rutinària"... però el millor és el boig, que vola eternament sense patir per caure pq les seves ales són eternes (i per aquest motiu l'acostumen a tancar, pq deixi de volar)

Anònim ha dit...

Si, suposo que la gent que està eternament als núvols, sense ser conscients de la realitat que els envolta, es poden considerar afortunats. Però de totes maneres... ningú està salvat d'una bona caiguda. I si no que li preguntin a aquell àngel que creia tenir unes ales eternes, però que resulta que eren de cera, amb lo qual, com més alt era el vol, com més s'acostava al sol, les ales se li fonien i al final... De totes maneres, sovint voldria no ser tan racional i ser capaç de deixar de tocar de peus a terra. Suposo que és qüestió de fer pràctiques.

Anònim ha dit...

(ui, no em feu gaire cas, que se m'envà una mica l'olla)

Poeta per un dia ha dit...

Jo darrerament no toco gaire de peus a terra, però no per això considero que vagi millor, ans el contrari!!

I amic/amiga anònim/a, no cal que es disculpi per les anades d'olla. Si ens haguéssim de disculpar per això, ja podríem instaurà una secció fixa a cada blog, a cada entrada de cada blog, de disculpes. Ja s'entén, tàcitament, que qualsevol cosa que s'escrigui és vàlida i serà evaluada com a una pura i simple reflexió, com a un punt de vista dels múltiples punts de vista des dels que pot abordar-se un tema.

Tondo Rotondo ha dit...

Molt bon post!