dimecres, de desembre 26, 2007

Desitjos Ocults

L’home frega la làmpada amb la màniga esquerra del seu jersei de llana vermella. El geni apareix, trencant la tranquil·litat de la tarda a bocins, emplenant el menjador de boira i entelant lleugerament un parell o tres de fotografies emmarcades on s’aprecia una home amb un jersei vermell mirant el televisor, un home amb un jersei vermell assegut en una cadira i el mateix home amb el jersei vermell observant amb ulls clucs la làmpada que reposa dins la vitrina que hi ha a la dreta del sofà. La boira es condensa, per efecte del fred que fa al menjador, i el geni adquireix una certa densitat i translucidesa. L’home se’l mira amb ulls incrèduls i un somriure asimètric a la fesomia. Desplaça una mica, per sobre l'hule de la taula, el plat de mongetes tendres que s’havia preparat per sopar, i es fa espai per a deixar la làmpada, que encara subjectava a la mà dreta. Fa dies que no es pentina ni s’afaita ja que, igualment, fa dies que no surt de casa ni va a treballar: és Nadal i encara té dies de vacances pendents de l’estiu que, si no aprofita, perdrà inexorablement la setmana entrant. El televisor és apagat i la pantalla bombada (és un televisor vell) reflecteix distorsionadament l’home del jersei vermell i el geni, ara davant seu, tancant-li el pas cap a la cuina il·luminada amb un fluorescent que fa pampallugues durant més de mitja hora després d’encendre’l i fins que no s’ha escalfat.

“Et concedeixo tres desitjos”, anuncia, previsiblement, el geni.

L’home del jersei vermell el contempla amb els mateixos ulls clucs i somriure desigual i asincrònic. Estaria temptat d’agafar la forquilla i tastar un fragment de mongeta tendra, no sigui que s’hagi refredat massa i calgui tornar-ho a posar tot plegat al foc, ara que ja ha passat aigua de la paella i l’ha dipositat dins la pica de l’aigüera. No és mou, però.

El geni l’espera, expectant, surant amunt i avall a l’aire fred del menjador, com un tap de suro dins d’un llac descrivint ondulatòriament i transversal el pas horitzontal i llunyà d’una barqueta a motor. A fora, la nit que s’acosta ho fa amb el soroll d’una ambulància i un efecte doppler: molt possiblement es tracti d’un veí que ha abusat dels dolços i del licor.

Els anys des de què es va comprar la làmpada i la va posar a la vitrina del costat del sofà ha rumiat molt la resposta a aquella pregunta. Hi ha rumiat tant que, imperceptiblement, obre la boca i respon:

“Voldria, com a primer desig, i conscient que n’estic malbaratant un però, alhora, delerós d’economitzar la resta de desitjos i de poder-los gestionar amb la cura que es mereixen, per respecte al meu propi jo individual i per coherència amb el teu desinteressat interès i preocupació pel meu benestar física i psíquic, demanar-te que em descriguis quins són, per ordre estricte, els dos desitjos següents que realment vull demanar-te”.

8 comentaris:

Josep Maria Augé ha dit...

Com t'has afanyat, puta, a penjar-lo abans que te'l plagièssim...

Justament avui he vist la peli que l'altre dia va començar-ne a parlar el Coli, i té bastanta relació amb aquest conte...

Però la pregunta és: Series suficientment valent per formular aquesta pregunta al geni?Ja saps prou que el més recòndit de la nostra ment acostuma a ésser allò que tenim ben tapadet pq, realment, ens fa por que ens aflori a la nostra consciència...

Amic Poeta, et garanteixo que no ens faroa gens de gràcia i que no només ens defraudaríem a nosaltres mateixos, sinó que seria un shock tant terrible que no hi hauria pala per recollir-nos...

Poeta per un dia ha dit...

Encara teniu dues o tres idees més per a desenvolupar, de la conversa mantinguda al Cantàbric, si voleu!! D'altra banda, el segon desig podria ser: "superar el tràngol de conéixer el primer"... i llavors, el tercer.... ;p

digue'm ariadna ha dit...

Formulant aquest primer desig d'esperances amagades... continuaran sent desitjos ocults, profunds i soterrats, quan el geni els digui en veu alta?

Poeta per un dia ha dit...

El geni hi penjarà uns globus plens d'aire i els desitjos pujaran a la superfície com si es tractés de Titànic, tots els desitjos plens de crustacis i de corall i de peixos petits, blaus, grocs i vermells que, mancats d'oxigen, s'extremiran en grans batecs fins a restar estàtics! ;p

Marta ha dit...

Ostres, un bon dilema... decidir quins desitjos volem que es facin realitat... no és un qüestió fàcil. I s'ha d'anar amb molt de compte, ja que a vegades les coses no són com semblen i potser ens acabem penedint d'haver realitzat el desig.

Feliç 2008!!!

Auryn ha dit...

I poder descobrir quins són els nostres verdaders desitjos... Grans sorpreses que ens emportaríem.
Personalment no crec que fos capaç d'aceptar-ho. Potser és més fàcil quedar-se amb el que un creu que vol i no amb el que realment desitja.
Encara que potser només amb el simple conexement d'aquest fet ja tindríem una vida una mica més feliç, i què dir si es complís... Sóc un mar de dubtes!

Petonets!!!!

Poeta per un dia ha dit...

És el dubte etern de voler saber com som realment o tapar-nos ben tapats amb una capa i una altra, amb una màscara sobre una altra màscara i anar fent teatre, anar adoptant el rol que toca adoptar per convenció social, per respecte, per ètica, per educació, per por i qui dia passa any empeny. Petonets!!

digue'm ariadna ha dit...

... O en les roderes del camí, o en mig d'un prat per seguir el vol d'una papallona, o mirant els peixos blans i vermells que cuetegen en un estany, o davant de llànties brutes que esperen poguer brillar una mica, sigui on sigui... bon final i començament d'any, poeta...
... Petonets =;)