Bukowski

L’Angelet havia decidit que de gran volia ser com el Charles Bukowski. Amb poc més de nou anys s’havia enfilat a uns prestatges de la part menys transitada de la biblioteca municipal i hi havia descobert Erections, ejaculations, exhibitions and general tales of ordinary madness. Aquest llibre, que anys més tard trobaria llistat sota el títol més inofensiu de The most beautiful woman in town and other stories, havia il·luminat el petit Angelet d’una manera particularment encegadora.

De fet, l’Angelet no es deia Angelet, sinó Miquel, però, com que era considerat tan rosset i tan bon nen, la seva mare, l’àvia i totes les dones de mitjana edat cap amunt deien constantment: “aquest nen és un angelet”. De fet, l’Angelet no tenia ni idea d’anglès, i li costà dos o tres anys de desxifrar uns pocs paràgrafs d’aquell llibre que havia manllevat de la biblioteca en una època en la que encara no hi havia detectors preventius de furts a les sortides. Però l’Angelet notava l’esperit de la lectura, notava que allò era el que ell volia escriure i, el que era més intoxicant a la seva ment innocent, allò era el que ell volia viure.

Amb el temps, a mesura que l’Angelet esdevenia un adolescent gens rosset i poc angelical, la lectura d’aquell llibre resultà innecessària: l’havia memoritzat paraula a paraula, escena a escena, borratxera a borratxera, seducció a seducció. L’Angelet era el Charles Bukowski en tot menys en allò que calia, és a dir, alcohol, dones i talent literari, si bé creia encertadament que aquest darrer factor tampoc no li era imprescindible per mimetitzar el seu ídol.

La seva experiència amb l’alcohol es limitava a la vegada que havia passat la nit a casa d’un amic seu i havia compartit amb ell una ampolla de ginebra barata. Fou el mateix dia o, per ser més precisos, el dia següent, que intuí que li caldria patir de valent per convertir-se en un alcohòlic com cal i enllaçar una borratxera amb una altra bo i seduint dones i enduent-se-les al llit sense haver d’aturar-se a cada cantonada per agafar aire fresc i empassar coll avall una glopada d’agror francament poc romàntica.

L’experiència de l’Angelet amb les dones no era gaire més enriquidora que la que li havia proporcionat aquella primera ampolla de ginebra. És veritat que una vegada una nena li havia fet un petó a la galta quan l’ajudà a pescar el barret que les seves males amigues li havien llençat al riu. I també és cert que sota el llit guardava una capsa de sabates plena de revistotes on dones força poc atractives mostraven els seus encants i desencants de forma impúdica, emmarcades en somriures tristos. Però també estava pràcticament convençut que això no era suficient per convertir-se en el nou Charles Bukowski.

Sigui com sigui, l’Angelet es casà i tingué tres fills, i també un gos. No es feu famós per les seves borratxeres i seduccions, sinó per la seva constant participació a l’AMPA del col·legi del barri i per la seva intransigència davant del soroll, el consum de gormanderies i els petits furts a la biblioteca municipal on treballava sis dies a la setmana per pagar la hipoteca i els bolquers. Mai aguantà la beguda i fou fidel tota la vida fins que morí, amb setanta-tres anys, com el seu ídol, molt després que aquesta petita història hagi estat oblidada.