L’arqueòleg
esqueixa amb un tascó de fusta el segell de la cambra mortuòria del faraó
maleït, maleït i oblidat, aquell que mai aparegué als textos policromats de les
columnes dels temples de Luxor. Per primera vegada en més de tres mil anys, un
dèbil raig de llum penetra dins la cambra, bellugadís a la polseguera, tremolós
com el gatet que espia darrera la porta. Aire podrit de tristesa s’escola per
la boca de l’arqueòleg i l’obliga a tossir, a posar-se el mocador davant la
cara. Per un instant, es trenca el silenci.
El faraó maleït
obre els ulls dins l’eternitat i comprèn que res no és etern, ni l’oblit, ni la
crueltat d’aquell desert inesgotable, ni la frisança dels escorpins. La negra
nit del seu repòs ha esclatat en una claror esmorteïda que li encega l’ànima i
els ulls, pintats al lateral del sarcòfag. Es pregunta si no hauria estat
millor romandre enfonsat per sempre més al pou viscós de la inconsciència que
no pas aquella fogonada de desig sobtada, aquelles noves ganes d’arrelar-se a la
vida, de sentir pronunciat el seu nom, reverenciat el seu record.
L’arqueòleg i el
faraó saben que tot plegat no és més que una metàfora, però. La cambra
mortuòria o el cor del poeta.
2 comentaris:
Jo no sé...però crec que amb els teus escrits podries fer reviure als morts. És impossible que cap poeta tingui el cor mort.
Potser més que mort, endormiscat o, en tot cas, una mort no eterna, com la del faraó maleït... Gràcies per la visita Fedora... ;)
Publica un comentari a l'entrada