Evolució

Com que l’herba creix més ufanosa i no veu els predadors, el mico es posa dret i esdevé home. Canvien els hàbits alimentaris i la mandíbula es fa petita, donant espai al cervell. En 20.000 anys es passa del foc a la bombeta; en 100 de la bombeta al làser. L’home llegeix els seus cromosomes i, després, aprèn a modificar-los, s’esculpeix generació a generació, es cancel·la malalties i s’augmenta la intel·ligència. La llei de Moore diu que cada 2 anys es duplica la velocitat de processament electrònic i l’home ho aprofita per a substituir cada òrgan per una peça de plàstic o de metall amb un circuït integrat, allargant la vida fins als 200 anys. Carrega a internet cada olor, cada imatge, cada so, cada tacte que ha experimentat mai, cada anhel, cada memòria, cada coneixement, i ho emmagatzema tot a servidors de molts yottabytes. Quan el seu cos orgànic desapareix, continua vivint a la xarxa, compartint i barrejant la seva informació amb la dels altres fins que es difumina la seva individualitat. No li cal construir naus per a viatjar a altres planetes o galàxies, en té prou a enviar una senyal formada per uns i zeros, energia en estat pur que s’amplifica amb la llum dels estels, que interfereix amb els uns i els zeros de les altres civilitzacions. Els forats negres només allarguen la longitud d’ona, no esborren informació: l’home domina l’espai i el temps. Quan l’univers s’acaba, ja ha saltat a universos paral·lels, ja viatja per dimensions elevades, ja no li cal recordar els seus orígens i ja no li cal, mai més, sentir-se sol.

Gaia

Imaginem-nos un món amb tulipes blanques i tulipes negres. Les tulipes blanques reflecteixen la llum solar i la tornen a l’atmosfera, impedeixen que el planeta s’escalfi. Les negres absorbeixen els rajos del sol i fan augmentar la temperatura global del món. Les tulipes blanques creixen més aferrissadament quan fa calor, per tant, a mesura que augmenta la temperatura del planeta els prats de tulipes blanques es fan més nombrosos, creixen més ufanosos, el món es pinta de blanc. La reflexió de rajos solars creix exponencialment i la temperatura disminueix, el que dóna peu a un floriment massiu de tulipes negres, que prefereixen la fresca. Hi ha una oscil·lació en blanc i negre, una respiració global del món. Llavors l’home baixa de l’arbre, crema els camps de tulipes blanques i hi planta gasolineres.

Símptomes

Benvolgudes lectores i benvolguts lectors:

Avui m'he llevat amb mal de panxa, mal de cap, mareig, dolor a les extremitats i articulacions, i he pensat: "Per fi les vacances es posen interessants". M'he anat arrossegant tot el dia per casa fins a decidir-me a emprendre la baixada fins l'avern, lloc on tinc disposat l'ordinador. Ara sóc baix, la pujada ja serà una altra història.

He cregut convenient escriure un nou post, en cas que sigui el darrer, per tal què, més endavant, si el silenci del traspàs s'apodera de mi, no cregueu que són un maleducat (que també). Us convido a deixar-me un epitafi als comentaris.

No sé si aniré cap amunt o cap avall. Intueixo que el descens d'avui a la tarda només ha fet que començar i que, pels meus actes, no mereixo res més que el foc etern (i redemptor), ran de costelles. Faré mans i mànigues per parlar bé de tots vosaltres (especialment de l'Antz, que és qui més malifetes ha fet i fa), en cas que en un futur també us toqui trobar-vos amb l'àngel caigut de les banyes vermelles.

Mentrestant, em solidaritzo amb la RL i tampoc no poso cap imatge. De fet, no he trobat res de prou definitori del meu estat físico-mental, excepte alguna imatge extreta d'alguns dels episodis més foscos d'X-files.

Sense cap altre particular, doncs, me'n torno al del·liri (sí, també sembla que tinc una mica de febre però no acostumo a mesurar-la mai, em fixo, per a quantificar-la, en la complexitat de colors i formes de les al·lucinacions que m'assetgen).

La Felicitat

Una vegada un amic em va dir que tota persona curiosa ha de portar una bossa de plàstic a la butxaca per a ficar-hi les coses que es trobi. Jo n’hi he portat una des de que tinc ús de raó (cap allà als trenta anys). Avui m’he trobat la felicitat, i he provat de ficar-la a la bossa, però no m’hi ha cabut.

Si aquesta fos una narració convencional, en aquests moments, just després del paràgraf introductori en el que es pretén de captar l’atenció del lector, hauria de descriure amb detall i cura com és la bossa que porto a la butxaca i quina mena de coses hi he anat entaforant des de què vaig adquirir aquella condició d’ésser racional, superada de llarg la trentena. Només us diré, però, que la bossa és blanca i quan me la vaig trobar, a la vorera de sota un edifici molt alt, ja hi havia l’únic objecte que encara avui arrossego: un pardal mort, amb ullets negres enfonsats a la closca i plomes iridescents, irregulars, estarrufades i seques. Ja veieu,... tinc ben poca cosa a explicar-vos d’extraordinari.

La felicitat té forma cònica, potser una mica piramidal, amb les vores rugoses per a evitar que rellisqui. És de color estrany, amb reflexos daurats i filigranes pintades que recorden les figures d’un pessebre dibuixat per un daltonià. No pesa pas gaire (ho he comprovat quan l’he aixecada del terra amb una sola mà) i per dins és buida, (encara que reconec que seria força difícil que no fos buida, a fora). Quan l’he moguda he sentit el soroll de campanes i, tombant-la una mica, he vist que duia un batall. Li penjava del vèrtex com si es tractés d’un objecte una mica sinistre, ocult, disposat a caure d’imprevist a l’espatlla d’un ignorant, una nit fosca i tenebrosa d’hivern glaçat.

La felicitat és, doncs, una campana.

Quan me l’he trobada, aquest matí a primera hora, mentre caminava per treure’m la son de les orelles i dels ulls, la felicitat era xica, no més voluminosa que un estoig ple de bolígrafs, de llapis de colors i de maquinetes de fer punta verdes de plàstic esqueixat. Insinuava un cordillet enganxat a una anella a la punta. Si hagués estat un pensament més petita fins i tot s’hauria pogut penjar del coll com qui porta una creu de Caravaca o un ull d’Horus.

L’he reconeguda immediatament. No costa gaire de reconèixer un objecte ancestral que ha estat cobdiciat durant generacions i generacions, envejat fins a la mort, elogiat a la poesia, a la pintura, a l’art d’artistes artesans. Estava al bell mig del camí, entre els còdols que trenquen la llisor de la pujada, prop d’un marge curull d’esbarzers, d’arços i d’argelagues. Lluïa una mica, però no massa: hauria pogut passar i no veure-la, hauria pogut continuar pujant costa amunt, ensopegant amb les branques caigudes, traspuant suor, amb l’esquena gairebé paral·lela al terra, i no l’hauria trobada.

No ha estat així, però, i quan l’he vista el cor se m’ha omplert de joia. Immediatament, de manera imperceptible, amb els moviments compassats dels batecs, la figura cònica ha anat creixent, ha anat adquirint pes i consistència. No m’ha calgut badar la bossa de plàstic per a comprovar que no hi cabria pas. No m’ha calgut ni tan sols acomiadar-me del pobre pardal sec i momificat per tal de fer-li lloc. La felicitat era tan grossa, ara, com jo mateix, tan alta com el marge ple d’argelagues, tan pesant com el desencís que tenyia el cel de roig. El batall repicava amb tons que feien tremolar el mon i la vida, que obrien boques per on sortien gemecs esgarrifats.

La pujada era cada vegada més cantelluda, l’arena sota els peus em robava la seguretat de cada passa i jugava a fer-me caure. Cada vegada estava més cansat. Darrera meu, la felicitat es tornava a fer petita, aviat seria tan minúscula que podria penjar-se del coll amb el cordillet que duia enganxat d’una anella a la punta. Aviat potser, fins i tot, arribaria a desaparèixer, es tornaria invisible per a qualsevol que la busqués i només l’atzar li donaria una esgarrapada d’existència.

L'altra perspectiva

El dia del sorteig s’assignaren exactament tantes places com cabines de criogenització hi havia als refugis: 1024 en total, ni una més, ni una menys. La meitat homes i la meitat dones, de procedència genètica molt diferent, tots sans, menors de 35 anys, amb titulació universitària diversa però amb un nombre major d’enginyeries, ciències de la salut i història. Així, doncs, no fou un sorteig entre tots els homes i dones del planeta, sinó que es dugué a terme una tria prèvia, es passà tota la humanitat per un sedàs de geometria molt ben delimitada i, després, la sort acabà de perfilar els 1024 escollits.

Dies abans del cataclisme es programaren els robots de manteniment i es començaren a segellar els refugis, un darrera l’altre. Seixanta-quatre cabines de criogenització per refugi. La resta d’homes i dones, els no escollits, actuaren de forma diferent: uns s’estiraren a l’herba i tancaren els ulls, altres s’emborratxaren fins a perdre la consciència, altres dedicaren les hores prèvies al cataclisme per a retrobar-se amb ells mateixos, o per a recuperar la fe, o per a renegar contra l’existència, el destí i l’atzar (si bé els tres conceptes no són més que arestes del mateix triangle).

El refugi número onze és prop d’Osaka i conté seixanta-quatre cabines, com tots els refugis. Però l’ocupen seixanta-cinc humans: 32 homes i 33 dones. La història de la cabina número cinquanta-dos és una història més vella que la del propi planeta. No tindria sentit explicar-la, tothom pot imaginar-se’n la línia argumental principal, els detalls són anecdòtics i no tenen importància.

Les cabines són com taüts. Fan poc més de dos metres de llarg per un metre d’ample i contenen una quantitat indescriptible d’aparells electrònics, de sensors de mesura de múltiples constants (o variables) vitals, de tubs de conducció de líquids, de sòlids, d’electricitat. Un home de mida mitjana no deixa massa espai sobrer, un cop tancada la coberta de plexiglàs transparent. La cabina número cinquanta-dos alberga dues persones: un home i una dona. El grupet armat de robots, fora del refugi número onze, és idèntic al dels altres refugis.

Les probabilitats de superar un procés de criogenització són d’una de cada tres i disminueixen a mesura que augmenta l’interval de temps transcorregut entre la congelació i la descongelació. Un interval d’un segle divideix per deu. Les probabilitats es calculen a partir d’una massa corporal mitjana. Una massa corporal que sigui el doble de la mitjana divideix per quatre.

La cabina número cinquanta-dos del refugi número onze explica una història. És una història eterna com la vida, no destaca més que qualsevol altra. No val la pena escriure més, tothom pot adonar-se que no és res de l’altre món. Els robots, fora del refugi, fan la seva feina, tal i com se’ls programà. Ells no saben cap història i, si en sabessin una, no tindrien cap necessitat d’explicar-la. Per ells no hi ha principi ni final, no hi ha alegria ni tristesa. Per ells tot és etern.

Norah Jones

Després del concert d'ahir de la Norah Jones, m'és imprescindible compartir amb vosaltres una mica d'aquesta preciositat (visual i acústica). Així, doncs, sense més dil·lació: Rosie's Lullaby

El Cub de Sierpinski

Imaginem-nos un cub. El seu volum és h x h x h, on h és la longitud d'una de les seves arestes. La seva superfície és h x h x 6. Fins aquí anem bé. Lógicament, però, ara comença la paradoxa. Agafem i dividim cada cara del cub en 9 cubets, com si fos el famós i inacabable cub de Rubik. Agafem el cubet central de cada grup de 9 cubets i ens el mengem, tal i com apareix a la segona imatge començant per l'esquerra de la figura (podem imaginar-nos que el cubet és un tros de formatge de bri, si volem). El volum total del cub s'ha reduït ja que li hem retirat 7 cubets petits, un per cada cara i un central (si volem, seria h x h x h -( (h/3 x h/3 x h/3) x 7) , i els parèntesi no farien falta però així potser encara hi ha algun lector agosarat que segueix el fil). La superfície, però, ha augmentat, hi ha més quantitat del cub original oberta a l'exterior, corresponent a totes les cares internes dels cubets amb què havíem dividit cada cara (seria, a veure si ho faig bé: (h/3 x h/3) x 8 x 6 + (h/3 x h/3) x 4 x 6, i els parèntesi tampoc fan falta ara). Ara agafem cada cubet i el dividim en 9 sub-cubets, i ens mengem el sub-cubet del mig de cada cubet, tal i com es mostra més cap a la dreta. I no cal que ens parem aquí, podem continuar dividint i menjant fins que ens en cansem i quedem ben tips de formatge, trencant cubets i sub-cubets en cubs més i més petits. El resultat és que el volum total de l'estructura tendeix a zero però, en canvi, la superfície total tendeix a infinit. Això és un cub de Sierpinski, també conegut com a una esponja de Menger. El disseny de la Torre Eiffel de París es basa en el mateix principi: màxima resistència estructural amb mínima quantitat de ferro.

El qui hagi arribat a aquest punt es mereix una petita declaració de principis: "Mai més tornaré a llegir un post del Poeta sense abans prendre'm un parell de carejillus".

Apocal·lipsi en 7 línies i mitja

Els àngels bufen i les trompetes sonen. Les estrelles cauen a grapats del cel i s’enfonsen en rius, tenyint-los de sang. Les ànimes formen corrues espesses com l’alè fètid del que emergeix de les pors i de la terra. Tothom és jutjat d’acord amb la seva vida i els seus fets. Dictada la sentència, s’escull claror o foscor. Els gripaus traspuen nimfes d’ales i cames sedoses com els cabells del que portava el setè segell. Després, tot s’acaba en un esclat de fum i de colors. És un cercle, però, i tot torna a començar.

wtf?

Aparegut, originàriament, a: http://www.paperdevidre.net/pdf_pdv/n42.pdf

Robots

La nit passeja la seva mirada sobre l’asfalt moll de la carretera i hi descobreix petites imperfeccions que, amb els anys, els canvis de temperatura, el gel, es convertirien en esquerdes de bifurcacions caòtiques i irrepetibles. No hi ha lluna, i amb prou feines estels. La nit és perfecta en la seva calma i la seva foscor, és com un oblit d’existència. El silenci és pràcticament tangible, inabastable.

Les irregularitats del ferm són reparades periòdicament per l’equip de robots de manteniment encarregats d’aquell quadrant de longituds i latituds. Són robots energèticament sostenibles i tots ells arrosseguen, en equilibri sobre la seva maquinària, una placa solar de prop de dos metres quadrats. El pas dels robots trenca, per unes hores, la monotonia d’aquell fragment de carretera, alarma la població de corbs que habiten la frondosa vegetació d’ambdós costats de la via. Després torna la quietud i els robots avancen cap una nova posició, prèviament programada als seus cervells electrònics. Els propis robots compten amb nanotecnologia que els repara quan cal i els confereix una vida mitjana de diversos milers d’anys. La propera vegada que travessin aquella particular coordenada de la xarxa viària tindran, exactament, el mateix aspecte, si bé la vegetació que els envoltarà serà més frondosa i els crits dels corbs més estridents.

La nit es va esfilagarsant per llevant, deixant respirar llargues llenques de sol per sota dels núvols baixos. La foscor perd transparència ran de terra, i les formes comencen a dibuixar-se, primer equívoques, després més sòlides.

El dia del cataclisme uns pocs elegits per sorteig s’entaforaren dins de refugis, a desenes de metres de profunditat. La criogenització i la robòtica havien avançat molt durant els mesos i anys immediatament anteriors. Es congelaren humans i es programaren robots amb ordres estrictes que, tan aviat com la concentració de gasos atmosfèrics esdevingués novament respirable, calia que traguessin els segells de les portes cuirassades dels refugis i revertissin el procés. També se’ls programà per a prendre decisions autònomes i actuar de la forma que creguessin més adequada per a no només mantenir sinó també millorar l’estat del planeta.

La verdor dels prats i dels boscos és indescriptible. La transparència de l’aire i la frescor de l’aigua reflecteixen el sol, a mesura que s’enfila pel cel on els comptadors de radiació atmosfèrica fa segles que indiquen nivells perfectament segurs per a la vida humana. Els robots, amb el futur del planeta a les seves mans, reparen carreteres i ciutats, eliminen restes de contaminació de mars i rierols.

Davant dels refugis reposen grupets de robots, molt especialitzats, igualment equipats amb nanotecnologia de manteniment i energèticament sostenibles. Porten diversos tipus d’armes i les apunten dia rere dia, any rere any, en la direcció de les portes cuirassades. Prenen les decisions més oportunes per a salvaguardar el futur del planeta, tal i com foren programats just abans del cataclisme.

Sense forces

Avui em couen els ulls de tant mirar el cel. L’ànima se’m vol escapar per la mirada, es vol enlairar cap a l’infinit, però jo m’entossudeixo a mantenir-la presonera en aquesta carcassa que s’escampa per l’existència. Avui em couen els ulls i volen plorar, com tantes vegades. Passen els dies, setmanes, mesos, anys i la continuïtat esdevé feixuga com l’aire, amb la grisor dels núvols esclatant de pluja. Avui em couen els ulls i s’hi reflecteix una pantalla que emmiralla aquestes lletres. La cal·ligrafia cargola la tinta en un intent d’expressar i de treure però, malgrat tot, manté. Avui em couen els ulls i és una coïssor que batega per la pell, per dins també. Si no hi hagués fricció caminaria per sempre, sense aturar-me, però aquí estic, ben quiet. Avui em couen els ulls i no tinc forces per a escriure més. No tinc forces ni per saber què vull dir.