dilluns, de gener 08, 2007

Pendent de vida



Les Festes s'han acabat, si és que mai començaren: anomenem Festes a un seguit de celebracions que incorporen la compra compulsiva, la ingestió de quantitats irracionals de menjar i de beure, i la felicitació de l'Any Nou envers persones a les que, normalment, no desitjaríem ni un bon dia, molt menys un any sencer de felicitat. Podríem anomenar-les hipo-Festes, una barreja entre festivitat i hipocresia.

Ara iniciem la costa de Gener. Es tracta d'un pendent força inclinat, nevat, plè d'entrebancs i d'obstacles, d'escletxes cobertes de gel, de rocs que es desfan sota els nostres peus. El cim d'aquesta ascensió, però, s'assoleix a finals de més, amb el xec bancari, o l'ingrés al compte, o el sobre de bitllets. Després torna la baixada i el descans.

En aquest sentit, la costa de Gener es diferencia de la vida. A la vida, a mesura que passen els anys, el pendent esdevé més abrupte, alhora que tenim menys forces i menys il·lusió per a seguir escalant. Cada vegada ens costa més, patim més, ens fa mal tot: el cor i l'ànima. Llavors, al final, quan arribem al cim i creiem que ja ens pertoca una temporada de descans i de baixada, ens morim.

4 comentaris:

Josep Maria Augé ha dit...

No recordo quin literat va dir que la vida l'hauriem de recorrer al revès, és a dir, que la vida comences cobrant la jubilació i així poder gaudir dels millors anys de la nostra vida amb les màximes comoditats; llavors vindria l'asèptica etapa de la feina però sense el remordiment de no haver pogut aprofitar la joventut per no tenir recursos; i acabaríem amb una etapa de il·lusió, innocència i ignorància que ens conduiria cap a la mort sense tenir-ne consciència...

Anònim ha dit...

Jo no he tingut ben bé aquesta percepció de la vida com una costa. Dins els vint o els vint-i-cinc, cada any el vivia com un esglaó que, certament, el pujava. Però a partir del quart de segle la percepció va canviar i l'escala va esdevenir pla inclinat. Continuava pujant, cert, però a cada any, la percepció m'ha portat a sentir que la rampa cada vegada és més planera. Ara ja és pràcticament plana del tot; els anys passen un darrera l'altre sense cap esforç.

Potser és una pura qüestió subjectiva, quasi bé qüestió de temperament. Quelcom semblant al que ens passava quan érem canalla i ens volíem apuntar a un partit del pati de l'escola quan aquest ja havia començat.

-Que puc jugar?
-Sí...
-Amb qui vaig?
-Amb maltres (o amb ells)
-Cap on xuto?

Segons qui et deia "Cap amunt", segons qui "Cap avall". Tant una resposta com l'altra podien significar el mateix sentit. I, qn qualsevol cas, el terreny de joc sempre solia ser pla.

Potser perquè uns ens perceben situats al fons d'un cràter i els altres al pic d'un turó?

Poeta per un dia ha dit...

De fet, si ho mirem des del cel i en vertical, potser que ens resulti difícil de diferenciar si una persona està al mig d'un cràter o al cim d'un turó. Es només quan es mira "en perspectiva", de perfil, que som capaços d'apreciar-ne la diferència.

Anònim ha dit...

Aquesta és una perspectiva zenital, poeta. Però, qui pot gaudir-ne verament?

L'Ull Equilàter? Els àngels? Potser els morts?.

En qualsevol cas, les costes costen. Val més festejar...