dijous, de maig 22, 2008

100


Algunes vegades escriure un conte és com collir una patata: agafes l’aixada i la claves al terra, amb una mica de compte de no tallar la patata pel mig ja que, si bé intueixes on és, no ho saps del cert. Sovint el resultat, per molt curós que siguis, són dues mitges patates (no necessàriament de la mateixa mida) que pots descartar, donar de menjar als porcs, o aprofitar per tornar-les a plantar i esperar que no s’empestin i no agafin escarabats ratllats com les franges d’interferència de la llum tornassolada. En altres ocasions és com si et truquessin a la porta de casa i, en obrir, t’aparegués un carter que et fes signar un rebut i et lliurés un petit paquet embolicat amb paper d’embalar i, en desembolicar-lo, et trobessis el conte allà, tot somrient, amb una nota escrita amb cal·ligrafia ensucrada donant-te permís per fer-ne el que vulguis. Finalment, encara hi ha dies (o setmanes, o mesos) en els que el conte és com un peix (que no cal que sigui necessàriament de vellut vermell) que, quan proves d’agafar-lo, et rellisca de les mans una i una altra vegada, deixant-hi, com a molt, un parell d’escates lluents com el sol vist a través d’una copa de vinagre i una certa olor no massa agradable. Si aconsegueixes que no rellisqui, encara et queda el dubte de si posar-lo a la planxa, fer-hi un brou amb verduretes, tancar-lo al forn i esperar a veure què en resulta o tornar-lo al riu (opció força assenyada).

L’eterna por al paper en blanc que assalta molts escriptors, similar a la por a l’escenari dels artistes de la faràndula, és un rau-rau que poc em preocupa. Fixem-nos que es tracta d’una síndrome que assetja els escriptors. No costa gaire d’asseure’s davant per davant del teclat, com si fos el contrincant en un concurs local de parxís, i tocar una melodia que no tingui cap mena de lògica, només cal que repasseu alguna de les darreres entrades d’aquest blog per comprovar-ho. Donar un tomb al conte i agafar-lo per la cua ja és més complicat, o per les banyes. I és que els contes porten banyes, no només per què sovint te’n vas al llit amb un altre, sinó també per què, si no prens moltes precaucions, tenen la mania d’abordar-te i clavar-te’n una al cor, l’altra als pulmons, l’altra al fetge, l’altra a l’ànima (sí, els contes no es limiten a dues banyes). Els contes no respecten l’autor, s’hi encaren, li poden arribar a fer mal de valent, a portar-lo a l’hospital amb un parell o tres de costelles trencades i una vèrtebra dorsal enfonsada. I, d’alguna manera, tenen raó per fer-ho, no ho negaré pas. Moltes vegades ens aprofitem d’ells i la seva resposta, justificada, és defensar-se.

Hi ha un cementiri on van a parar tots els contes inacabats, aquells que es descarten a una o dues línies del final, els que han envellit prematurament i els que s’han suïcidat. Sempre hi plou i mai hi neix cap quintet de floretes grogues ni cap rosa vermella. Algunes nits poden descobrir-s’hi llums, com focs follets, que es mouen entre les làpides: són els ulls d’alguns escriptors, àvids d’absenta o d’absència, cargolats sota el pes del sac que porten a l’espatlla, el sac on entaforen fragments de conte, un fèmur d’aquesta làpida, un crani d’aquella, un parell de metacarpians de l’altra. Més tard, a casa, ho cosiran tot i esperaran que el nou conte s’alci i camini. Durant el dia, però, el cementiri és desert, ningú no el visita, ningú no recorda com arribar-hi ni té cap interès per esbrinar-ho. Els contes reposen sota l’herba, o sota el fang, o dins del nínxol, i mica a mica va passant el temps i es van oblidant i ni tan sols l’escriptor del sac gosa molestar-los. Fins que un bon dia, quan ja sembla que només són pols i parracs de roba vella, senten la cridòria de l’atzar i, de sobte, esdevenen allò que mai haurien cregut possible: una patata, o un peix, o un paquet curosament embolcallat amb paper d’embalar, enviat amb tot l’amor del món, difuminat sota la claror vermellosa d’una posta de sol.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Moltes vegades escrivim tal o tal cosa, descobrim, i fins i tot estimem per atzar.

digue'm ariadna ha dit...

... A vegades no és qüestió dels móns paral.lels que multipliquen les imatges besllumades reflexades en miralls, que davant per davant, reflexen una munió de raigs de llum en la seva superfície llisa, polida i reflectora. Suposo que no és qüestió de patates ni pans ni peixos, ni d'escates irisades enganxades a la pell que angoixen les ànimes en aquella hora fosca i ombrívola que s'allarga sobre un paper i busca en algun recambró el kraken que ha de vèncer o el dimoniet que l'ha de dur de la mà. No, no té perquè ser qüestió d'això, poeta, a vegades les respostes són més simples i senzilles com el despertar d'un noia pèl-roja... moltes felicitats...
... Petonets

Anònim ha dit...

...o potser la història del peix que una tarda, mentre el sol envermellia suament cap a la nit,va rebre un paquet delicadament embolcallat,amb una patata mig partida en dos,amb forma de cor a dins.

Gràcies,bon poeta.

Anònim ha dit...

això em recorda les teories dels escultors (eren els renaixentistes?, hauràs de disculpar el meu analfabetisme pel que fa a història de l'art) que deien que l'escultura s'amagava dins la pedra i que l'únic que ells havien de fer era descobrir-la, treure-la a la llum, amb un conte pot passar el mateix, només cal triar les paraules correctes (les necessàries, les imprescindibles) de les que no ho són
100 entrades? Parabéms!!

Poeta per un dia ha dit...

Gràcies pels vostres comentaris, com sempre, són molt més assenyats que no pas l'escrit que els origina!

Petonets!

ps: sigues benvinguda senyoreta M