Caramels de llimona

Avui no he anat al cole. La mestra li ha dit a la mama que les classes estaven suspeses. Li ha enviat un missatge al mòbil. La mama s’ha enfadat molt. No sabia què fer amb mi. El papa ja havia marxat a treballar i la mama havia d’obrir la farmàcia. M’ha dit que m’afanyés a esmorzar i he anat a la farmàcia amb ella. Després ha vingut la iaia a buscar-me. La mama i la iaia han xerrat molta estona. Estaven preocupades. La mama sempre es posa molt vermella quan es preocupa. Semblava un pebrot, de vermella com estava. La iaia li ha dit que no patís, que segur que no passaria res. Llavors ha entrat un home a buscar medicaments i hem marxat amb la iaia. La mama li ha dit que no anéssim al camp de futbol. Que sobre tot no anéssim al camp de futbol.

Hem anat a comprar pa amb la iaia. La pastisseria estava plena de gent. Estaven molt enfadats per què s’havia acabat el pa. La pastissera ha dit que amb el que està passant ha vingut una dona i s’ha endut tot el pa que li quedava. Que anant bé no en podria fer més fins al migdia. Però la gent no marxava. Una àvia estava asseguda a la cadira del costat de la porta i es fregava els ulls amb el mocador. Em sembla que plorava. La iaia la coneixia, però no li ha volgut dir res.

Al sortir de la pastisseria hem anat al camp de futbol a veure la nau espacial. Hi havia tot el poble. És una nau molt gran, però molt lletja. Ahir a la nit ho vam veure a la tele. A la tele semblava més lluent. Avui semblava una cassola bruta. Segur que la mama l’hauria volgut posar dins del renta-plats. Són uns extraterrestres una mica deixats. Ahir a la tele vam veure com la nau baixava del cel. En sortia molt foc i molt fum. 

La iaia diu que té molta por. No entenc per què hi hem anat, al camp de futbol, si té tanta por. A més que la mama no volia que hi anéssim. Però hi ha anat tot el poble. Hi  havia l’alcalde i tot. L’alcalde no m’agrada gens. Sempre somriu. L’any passat em va donar un globus de color verd i em va voler fer un petó. La mama diu que cada quatre anys l’alcalde  regala globus i fa petons als nens i a les nenes. Avui no portava globus ni tampoc no feia petons. Estava amb altres senyors, tots amb corbata i posat seriós. La iaia ha dit que eren polítics. La iaia feia la mateixa ganyota que quan diu que ha entrat un escarabat per la finestra, a l’estiu. 

No passava res. Em començava a avorrir quan ha arribat l’Aina amb la Neus, la seva germaneta petita. La Neus va fer sis anys el més passat. Va fer una festa a casa seva i va convidar mitja escola. La mama diu que l’Aina i la Neus no són germanes del tot però no sé què vol dir amb això. La Neus volia anar a tocar la nau, però l’Aina li deia que no, que no ho veia que no es podia? La nau estava envoltada de tanques. Les mateixes que posen quan fan obres i no es pot passar per un carrer. També hi havia policies vigilant. Els policies sí que em fan por. La Neus tibava el braç de l’Aina per anar a tocar la nau. L’Aina li ha fet un crit i la Neus s’ha posat a plorar. La Neus no entén mai res de res.

Ahir a la tele van ensenyar com un home s’acostava a la nau i mirava de parlar amb els extraterrestres. Era un científic, van dir. Va estar molta estona plantat davant la nau. Portava tot d’estris amb els que feia sons i llums. Em penso que ho vaig veure en una pel·lícula això. Deu ser la manera com es parla amb els extraterrestres. Però els extraterrestres no van dir ni piu. La mama anava repetint ara sortiran, ara sortiran, però no van sortir. Se’n va anar a posar els plats al renta-plats i va dir que si sortien l’aviséssim, que no s’ho volia perdre. El papa roncava al sofà, amb l’ordinador portàtil a la falda. La mama s’enfada per què el papa treballa fins i tot després de sopar. La mama i el papa han discutit molta estona tot sopant. La mama volia agafar el cotxe i marxar a Tarragona. Però el papa deia que no podia deixar la feina així com així, i que no passaria res, i que si els extraterrestres fossin dolents, ja seríem tots morts. La mama li deia que no digués això davant meu, que no veus que espantaràs la nena. La nena sóc jo. Com que no passava res vam anar tots a dormir, jo més tard que els altres dies. La mama encara estava vermella quan va venir a fer-me un petó.

Avui només hi ha els policies, l’alcalde i els senyors de les corbates. Els polítics escarabats. La iaia diu que els científics són tots al pavelló poliesportiu. Segur que a la tarda tampoc no podré anar a patinatge. També haurien pogut baixar un altre dia els extraterrestres. M’agrada molt de patinar. A final de curs sempre fem una actuació i ens disfressem. L’any passat em vaig disfressar de Caputxeta Vermella. La mama i la iaia van aplaudir molta estona quan vam acabar l’actuació. El papa al final no va poder venir ja que treballava. Quan sigui gran no vull treballar. No és gens divertit.

Com que no passava res més la gent marxava cap a dinar. La iaia ha dit que tornaríem a passar per la pastisseria, a veure si ja tenien pa. L’Aina i la Neus han vingut amb nosaltres. L’Aina és tres anys més gran que jo i també va a patinatge. En sap molt, de patinar. La Neus ja no plorava i li ha dit a l’Aina que havia d’anar a comprar chuches. La botiga de chuches és al costat de la pastisseria, però no hi havia ningú, a la botiga de chuches. La iaia ens ha donat un bitllet de deu i ens ha dit que compréssim el que volguéssim. Ojalá baixessin cada dia els extraterrestres.

Hem comprat mores vermelles i negres, i també núvols. La Neus ens ha dit que els extraterrestres volien caramels de llimona. Que li han dit dins del cap.

Origami

L’ocell de foc i de llum vola per damunt de la taula de la cuina sense esforç, amb un batec d’ales de paper gairebé transparent. L’avi posa la ma plana sobre del plat de puré de carabassa i mira amb tendresa la nena. L’ocell de foc i de llum aprofita el tèrmic que fa vibrar l’aire de sobre el fogó per fer una darrera giragonsa, però després cau en picat prop de la nevera. La nena no sap si posar-se a plorar, i espia l’avi de cua d’ull. L’avi, sense l’amenaça de l’ocell de foc i de llum, ha emplenat la cullera de puré espès, i obre molt la boca, mostrant la dentadura postissa, que d’uns mesos ençà té tendència a caure al plat al moment més inoportú. En aquesta ocasió no es desprèn, però no pot evitar emetre un espetec metàl·lic que transforma la cara de la nena en un petit somriure, que ràpidament dissimula darrere la ma.

La mare recull de terra l’ocell de foc i de llum, agafant-lo per la cua. El posa sota d’un imant en forma de plàtan, a la porta de la nevera. Presoners sota maduixes, grans lletres majúscules de colors (ordenant-les correctament es pot escriure el nom de la nena), records de Benidorm i trols riallers del viatge dels tiets a Noruega, hi ha altres ocells, de gel i de vent, d’herba i de flors, de cel i de sol. També hi ha granotes vermelles, dracs d’escates quadriculades, unicorns de neu i cocodrils ferotges de cua cargolada. Sobre l’aigüera, dins un armari de cuina, una capsa de sabates conté altres éssers mitològics, ocells d’arena i sal, peixos lluents de paper d’alumini i minúsculs insectes de taxonomia inventada.

L’avi insisteix a la mare per tal que segui i mengi. La nena encara espia l’avi de reüll, esperant i confiant que la dentadura caigui al bell mig del plat de puré. Fa estona que ha deixat la cullera dins del seu plat, la nena. L’ocell de foc i de llum era la seva manera de dir que ja en tenia prou, que no volia més puré.

Cada ocell, cada bèstia sorgida de contes de fades, cada insecte de potes trencadisses, és un jeroglífic. Alguns són de fàcil interpretació, directa i immediata. L’ocell de gel i de vent significa que fa fred. L’unicorn de neu vol dir mama dóna’m un got d’aigua. Altres són de significat molt més hermètic i sovint la mare i l’avi han de rumiar de valent per treure’n l’entrellat. La granota vermella, per exemple, els resultà un trenca-closques de dificultat notable fins que s’adonaren que la nena es cargolava de mal de panxa. Els peixos són tots, exclusivament, pel germanet petit, que amb prou feines comença a dir les primeres paraules, però que riu sense dents cada vegada que la nena li dóna un peix de paper d’alumini.

Disglòssia atonal d’Irvine-Jones. Aquest és el nom tècnic que oferí el pediatra. La logopeda va afegir que es tractava d’un cas molt poc freqüent de disglòssia atonal d’Irvine-Jones, ja que la majoria dels joves pacients que la patien es comunicaven mitjançant dibuixos. Només hi havia un altre cas documentat, d’un nen coreà de pare rus, als anys seixanta. Un nen que, com la seva filla, digué la logopeda a la mare, parlava amb papiroflèxia, l’ancestral art japonès de l’origami, figures de paper. La logopeda va demanar a la mare si li sabria greu si presentava una ponència al proper congrés internacional de la parla i el llenguatge, i si podia enregistrar un vídeo de la nena responent a algunes preguntes senzilles. La mare s’inquietà sobre el pronòstic de la disglòssia, preguntà sobre el nen coreà, i la logopeda respongué que, normalment, són molt rars els casos que s’allarguen més enllà de la pubertat, però que, malauradament, del nen coreà no se’n va poder fer el seguiment a causa de la guerra.

Un full blegat per la meitat vol dir que no, tornat a blegar és un sí. Tinc son és una barqueta. T’estimo avi un ocell d’herba i de flors i un petó a la galta. El drac negre de quan tornarà el papa fa temps que no surt de dins la capsa de sabates. Tampoc en surt la papallona violeta de no ploris mama.

Després de sopar la nena i l’avi s’asseuen al sofà a mirar els dibuixos. La mama renta plats, feineja per la cuina fins que l’avi insisteix que segui al sofà amb ells. Es fa de pregar, i quan per fi s’asseu la nena ja pesa figues i és hora d’anar a dormir. El germanet ja fa estona que dorm i la nena li posa un peix al coixí, que el vegi quan es desperti l’endemà al matí. És un peix molt bonic, amb els ulls nets i clars com els del germanet, que només plora quan té gana o per què li comencen a sortir les dents, no plora mai per què el papa no torna.

La mare passa la ma pels cabells de la nena, que acluca els ulls. Li diu que somiï amb els angelets. Apaga la llum i ajusta la porta. Torna al menjador, on ara és l’avi que fa cops de cap davant del televisor. S’asseu al seu costat, trista però satisfeta. No fan res de bo a la tele, diu l’avi després d’un cop de cap que l’ha esperdigolat un instant. No, res de bo, respon la mare, ja fa temps que no fan mai res de bo.

La nena no dorm encara. De fet, està ben desperta. Obre la làmpada de la tauleta de nit i mira el germanet. El peix segueix damunt del coixí, preparat per dir bon dia al nen tan bon punt es desperti.

Estira el braç i agafa un llibre del prestatge del costat del llit. És un conte il·lustrat, Alícia al país de les meravelles. La mama l’hi ha llegit infinitat de vegades. Coneix la història a la perfecció. Cada sis o set pàgines hi ha una il·lustració a doble pàgina. Són figures tridimensionals, quan obres el llibre a aquelles pàgines es despleguen castells, neixen gats enormes de somriures enigmàtics, floreixen personatges de colors virolats i barrets estrafolaris. La darrera figura del llibre, més gran que les altres, és de la pròpia Alícia. Porta un vestit blanc, farcit de petites figures de colors, peixos, ocells, cocodrils, insectes d’ales tornassolades, unicorns. La nena s’hi ha fixat molt i no hi ha descobert cap drac negre ni cap papallona violeta.

La nena fa un gran badall, mira el germanet, que continua dormint plàcidament sense moure’s de lloc, amb el peix al coixí a tocar de la cara. Segueix amb els dits el contorn de la figura al llibre. Bona nit, Alícia, diu molt fluixet, que no ho senti el drac negre de dins la capsa de sabates. Tanca el llibre, el torna al prestatge, apaga la llum. Després s’adorm i potser somia amb els angelets.

El pintor i la poeta

Entre 1971 i 1985 el pintor realista americà Andrew Wyeth va dur a terme 247 dibuixos i pintures de la model Helga Testorf: interiors i exteriors, amb la model vestida o despullada. L’Helga era veïna del pintor, a Chadds Ford, Pennsylvania, i les sessions de pintura es realitzaven en el més absolut secret. Ni l’esposa de Wyeth ni el marit de l’Helga sospitaven res, i les obres, finalitzades, s’emmagatzemaven a casa de l’amic i deixeble artístic de Wyeth, Frolic Weymouth.   

En el moment que es revelà la col·lecció de quadres The Helga Pictures es qüestionà la relació del pintor amb la model (específicament, l’esposa de Wyeth el qüestionà de forma notablement insistent). Wyeth assegurà que mai no hi havia hagut contacte físic entre ell i l’Helga, però confessà que, a diferència d’altres artistes, a ell li calia enamorar-se de la model per poder-la caracteritzar en total plenitud, no en tenia prou amb una visió objectiva i distant, li calia més. 

Després de cada sessió (d’amor i/o de pintura, segons la interpretació que vulgui fer cadascú d’alguna de les obres, com la titulada Lovers, on s’observa l’Helga nua asseguda en un escambell davant d’una finestra), l’Helga tornava a casa. Allà escrivia un poema en el que plasmava les seves impressions de les hores compartides amb Wyeth. Són poemes de l’escola expressionista, però allunyats de la negra depressió de Georg Trakl o Franz Werfel. Es tracta d’una col·lecció de 247 poemes, recollits a The Wyeth Poems, que presenten la relació amb el pintor des de vessants molt dispars, però que podríem també agrupar en interiors i exteriors, amb roba o sense. 

El poemari d’Helga Testorf roman inèdit i secret. No hi ha data de publicació prevista. 

El mal de mil poetes

Hammerklavier

A terra, al costat del piano de cua, hi ha un feix de tecles blanques. Les ha anat arrancant, una per una, fins que només restaven tecles negres. Algunes han quedat lleugerament malmeses ja que no ha estat delicat amb la seva cirurgia. Ans el contrari, més aviat semblava endut per un acte de revenja. Revenja contra aquell llenguatge que mai volgué entendre, a l’escola de música. Tons i semitons, bemolls i sostinguts, escales majors i menors, melòdiques, cromàtiques i pentatòniques. Contra aquell professor que semblava més matemàtic que no pas músic, que interpretava a la perfecció la més complexa de les darreres sonates de Beethoven, com qui desmunta i torna a muntar un enrevessat autòmat mecànic, sense oblidar cap peça, però sense posar-hi el cor.

L’artista de veritat no necessita perdre el temps dominant la tècnica, reflexiona. Els cursos d’escriptura no serveixen a l’escriptor amb talent nat, li posen pals a les rodes, li ofeguen la creativitat, l’originalitat, la genialitat sota una massa indigerible de conceptes, tècniques i exercicis d’estil d’on mai naixerà la més trista de les metàfores. L’artista de veritat ha de fugir del convencionalisme, de l’ordre establert, encara que li calgui emprar la violència més extrema per aconseguir-ho. 

És amb aquesta mateixa violència que ara es posa a extirpar les tecles negres i a llançar-les a terra com si fossin animals morts. El teclat deixa de ser teclat en el moment en què no hi ha tecles. 

Ara permet treballar l’atzar. S’ajup i, sense mirar, cull una tecla. És una blanca. La posa a l’esquerra del teclat. Una segona blanca. Dues negres. Quatre blanques. Les va disposant al teclat una darrera l’altra, si bé no sempre encaixen i li cal aplicar força. Si malgrat tot una tecla no vol entrar de cap manera la llença més lluny, descartada. Al lloc corresponent, al teclat, queda un espai buit, una nota que no sonarà. Finalitzada la reconstrucció li ha calgut descartar tretze tecles. Cada espai vacant marcarà l’inici d’una octava, si bé el terme octava adquireix un sentit diferent en la nova disposició de tecles.

És el moment d’asseure’s a la banqueta, tenint cura que els faldons del frac quedin impecables. Els focus es concentren en el pianista i el piano. El silenci a l’audiència esdevé sepulcral. El públic és conscient que es troba en presència de la genialitat, intueix els sacrificis necessaris per assolir l’originalitat. 

No li cal partitura, coneix l’obra de memòria, és la mateixa que interpretava mecànicament el seu professor de música. Ell sí que hi posa el cor, però. Ell l’interpreta com Beethoven hauria volgut, si hagués gosat fer un pas més enllà i esdevenir realment immortal. És la Sonata per a piano núm. 29 en si bemoll major, també coneguda com a Hammerklavier.