Tarda de vent

El pare i la mare netegen la làpida de fullaraca i herba seca, posen flors vermelles i blanques al petit gerro blau. Després van a omplir la regadora i humitegen lleument la pedra cremada pel sol i pel pas del temps. Fa dotze anys que el fill és mort i ells van al cementiri un cop cada dues setmanes. Abans hi anaven més sovint, però al tornar a casa la mare es passava la nit plorant i no volia menjar res, i el pare s’hagué d’empescar diverses urgències a la feina per ajornar aquelles visites a la tomba del fill. 

Al costat del seu fill reposa un famós músic i poeta, un talent esfilagarsat en plena joventut, una vida esberlada de bat a bat per un cor que bategava amb massa força. Cada dia visiten la tomba del músic i poeta dotzenes de persones, centenars quan és l’aniversari de la tràgica mort. A sobre i al voltant de la làpida s’amunteguen els poemes, les flors, les fotografies, els objectes de tota mena que, per qui els deixa, signifiquen el lligam més íntim amb el poeta. Amb freqüència noies de mirada besllumada seuen hores i hores davant la tomba en melangiosa introspecció. 

Sovint, quan el pare i la mare van a visitar el seu fill troben flors i poemes sobre la seva làpida, alguns d’una bellesa indescriptible. En aquestes ocasions són més negligents amb l’escombra, van amb cura d’humitejar les flors però no els versos, amb la regadora. Els dies que són més tristos els poemes la mare no plora tant, al tornar a casa, té una mica més de gana, l’endemà. El pare ho sap, i les tardes que des del despatx on treballa veu bellugar amb força les fulles més altes dels plataners sempre truca a la mare i li proposa, discretament, d’anar al cementiri. 

Els monstres de Poe

Edgar Allan Poe fou un escriptor assetjat contínuament pels seus propis monstres. Als casalots destarotats del seu inconscient s’arrossegava constantment l’ombra d’un ésser esgarrifós, tot urpes i ullals, sempre prest a néixer del cor per devorar-li l’ànima. Poe sabia que és la por la que engendra monstres, però, i no pas al revés, i la por la conqueria donant-los forma, perfilant el seu contorn, posant vermell als ulls i alè fètid a la gola. Un monstre és especialment terrorífic si el veus de cua d’ull, si sents els seus passos a la foscor de l’escala, si notes la seva respiració primer sota el llit, després a cau d’orella. Poe obria la llum, i aquella figura desencaixada esdevenia un xaiet enjogassat, una bola de pèl moixí inofensiva. 

Un dia, a la tardor de claror fonedissa de Baltimore, però, Poe s’adonà que el monstre més perillós, aquell del que no podria escapar mai, que el perseguiria fins al final dels seus dies, era ell mateix. Al mirall, el seu reflex imprecís començà a declamar 'nevermore'.

Efímer

Tanco els ulls i et dibuixo,

però no sé descriure't en paraules,

t'escapes per les esquerdes

que neixen quan m'acomiado

Poms tornejats

Llit de fusta amb poms tornejats. Foscor. Els darrers ritus l'han deixat indiferent, la breu santificació del mossèn un altre engany a la seva vida. Sempre havia pensat que, al final, s'arrelaria a la fe, però només s'aferra amb dents i ungles a cada batec, a cada laboriosa inspiració i expiració. Desconeguts entren i surten de l'habitació, eixuguen llàgrimes, li agafen breument la mà, sense força, amb por de fer-li mal. Més mal, encara? Xiuxiuegen entre ells, fora la porta, com si no pogués sentir-los. Però els sent: els seus sentits són tan vius, ara que tot s'acaba... Parlen amb ella. Aquella a qui tan odia, aquella que només plora d'amagat. Aquella que no recorda com es diu, si bé sap que estava enamorat dels seus ulls. Es tomba de costat per no veure les taques del paper de la paret: li semblen dimonis riallers que l'esperen. Gemega de dolor, al moure's, i ella el sent. Ara s'adona que era allà, asseguda a la cadira. L'odia a mort quan seu a la cadira. L'odia per què no recorda que l'estima. Ella l'ajuda amb els coixins, li allisa el cabell. No plora, només ho fa d'amagat. La fusta del llit també gemega, de dolor, de cansament. 

Plusquamperfet

El plusquamperfet és el temps verbal que més li agrada. Del llatí plus quam perfectum, o més que perfecte, troba que dóna una musicalitat especial a tot allò que escriu. A més, el plusquamperfet és devastadorament tràgic, irreversible. Quan va arribar, ella ja havia marxat. Potser es va posar a córrer escales avall, esperitat, i la va buscar pels carrers molls d’una ciutat anònima, sense rumb, amb la roba esquitxada de tristesa a la solitud de la nit.  Potser la va trobar, asseguda en aquella taberna on es van conèixer, acaronant una tassa calenta de xocolata. Potser la va agafar de la mà, la va mirar als ulls, li va demanar perdó i li va suplicar que tornés. Però si ho va fer, fou en un temps verbal diferent: segons el plusquamperfet, ell sempre havia fet tard. 

 

El darrer samurai

 

El darrer samurai passeja pausadament per sota els cirerers florits, un caminet que voreja el llac i condueix al castell. El seu senyor ha abraçat la manera de fer la guerra d’espanyols, portuguesos, anglesos i holandesos, aquells que gosen atansar-se a les seves costes en flamants vaixells sense cap vela, ben visibles sota una columna de fum que s’alça fins a burxar de blanc el cel. L’honor del combat cara a cara, el veritable art de la guerra, mirant el contrincant als ulls, ha cedit davant de la humiliació de la mort sota projectils que solquen l’aire fins a encastar-se a la carn enemiga, ambdós combatents anònims. El samurai no troba cap significat a aquesta manera de morir i matar, si bé reconeix que és molt efectiva, principalment si un bàndol encara enarbora la katana i el wakizashi però l’altre ja porta fusells i canons. 

Al darrer samurai se li humitegen els ulls de pensar que, com que és el darrer, li serà negada aquella mort altiva però, alhora, meravellosament bella. Resolut, desembeina les espases, fa un acatament com qui s’acomiada del millor amic, i les llença al llac. Després continua caminant pausadament. 

Sobre seu les flors dels sakura, endutes per la fragilitat, comencen a caure.