Imatges

El vent fa tombar les pàgines del llibre, les dibuixa i les desfà com el batec d’un cor o d’unes ales, les fa girar, ara lentament, ara més ràpid, com si fruís del tacte aspre del paper blanc, de les lletres fines i delicades, de l’escriptura densa i elegant.

El llibre és obert per la meitat i reposa sobre una pedra en forma de cap de lleó, amb vetes vermelles de coure o, potser, de ferro oxidat. Al voltant del llibre hi ha un desert d’arena negra, clar contrast de les pàgines lluminoses, mirall de sol i de cel blau. El desert s’obre a l’horitzó com una pàtina de líquid congelat i això ens fa pensar que, sigui qui sigui el qui posà el llibre sobre el cap de lleó, fa tant de temps que va marxar que el propi vent que empeny les pàgines també devorà les seves petjades a l’arena negra.

El vent bufa i el llibre s’atura en una pàgina. Veiem tres gossos foscos, amb clapes més clares a l’esquena i a les potes del davant d’un d’ells. Es mouen per un bosc de pins cremats, amb les orelles dretes, ensumant el terra i les poques branques d’herba que surten de la cendra. Esternuden sovint però no per això deixen d’ensumar el color verd. Comença a ploure amb força i la cendra esdevé una pasta fangosa on rellisquen els gossos. Avancen pel bosc i ara els veiem d’esquena, com s’allunyen sota l’aigua.

Les pàgines del llibre s’ajeuen les unes sobre les altres. Observem un avió a la pista d’aterratge, aturat, amb l’escala tocant el terra de quitrà. Un autobús circula amb parsimònia fins a frenar completament a l’alçada de l’escala de l’avió. Surt gent de l’autobús, gent de tots els colors i de totes les edats. Alguns porten bosses vermelles a les mans, altres arrosseguen un paraigua, altres condueixen nens o ancians. Mica a mica s’enfilen per l’escala. Deixem la imatge just quan el primer dels passatgers és rebut per una cordial noia amb uniforme blau marí i cabells rossos.

El llibre no té les pàgines numerades. La primera segueix la segona en una continuïtat mai trencada per una xifra al peu de pàgina. Una nova visió ens porta un objecte groc de plàstic, format per dues peces fàcilment encaixades entre elles. Sembla una forquilla i una cullera de forma desproporcionada però veiem que, en unir les dues peces de plàstic groc, esdevé una pinça. La pinça compleix la seva existència quan unes mans la fan servir per a distribuir abundants mesures de pasta cargolada multicolor, enciam, tomàquet, ou dur i olives en dos plats blancs de diàmetre considerable.

El vent bufa i les pàgines fan un remolí i volen posar-se a volar. El llibre roman estoicament ancorat sobre el cap de lleó. Quan s’arriba a un nou equilibri guaitem com un núvol de pols es contrau en qüestió de minuts, es torna espès com una sopa d’hivern, s’escalfa pel fregament de les seves partícules, s’encén, crema i explota amb l’energia de la creació, es converteix en una bola de foc que consumeix hidrogen i heli i n’obté metalls, en un objecte celestial que ha conquerit els secrets de l’alquímia: en una estrella. Al seu voltant, just quan la imatge comença a difuminar-se, espiem una corrua de planetes orbitant amb la diligència de l’inexorable.

Poc després, els astres han estat substituïts per una superfície glaçada, immensa, blanca sota la claror de la lluna. Sobre aquesta superfície corre un home amb la figura deformada, tibat per un trineu i una colla de gossos blancs, d’ulls blaus. Darrere seu, molt més enllà de la corba de la terra, un altre home i un altre trineu. El segon home persegueix el primer per motius venjatius encara que, malgrat tot, la creació del primer la causà directament el segon. Desapareix la nostra contemplació quan el gel es trenca sota el pes del primer home i del seu trineu. Encara tenim prou temps com per a intuir el patiment dels gossos i el seu agònic final.

Les fulles volten amb el vent. Quan s’aturen podem veure les lletres del llibre i també podem llegir la seva cançó. És un so alegre i dolç que procedeix d’una flauta de fusta tocada per un nen, al costat d’un ramat d’ovelles. Molt a prop seu hi ha un barranc i, just a l’altre costat, observem l’impecable fredor d’una, de dues, o de tres parets de vidre que s’alcen cap al cel. El nen porta fang a les sabates i seu sota un arbre de fulles petites.

La pàgina que s’obre davant de nosaltres no és pas diferent de les altres. Conté lletres delicades i una mica recargolades. Hi observem una pedra amb la forma d’un cap de lleó, amb unes venes de color vermellós. La pedra reposa al mig d’un desert d’arena negra, d’horitzó a horitzó. Si ens hi fixem, però, veurem unes petjades que s’allunyen de la pedra en una direcció qualsevol. Només hi ha petjades que s’allunyen, no n’hi ha cap acostant-se a la pedra. Sobre la pedra hi reposa un llibre tancat, de tapes gruixudes de color marró, amb lletres daurades representant el títol. La imatge s’apropa al llibre i podem llegir aquestes lletres, encara que no les podem veure amb perfecta nitidesa. Diuen així: TRACTAT SOBRE LA TEORIA DE L’ATZAR. La darrera cosa que apreciem és el soroll del vent, arrossegant-se pel desert d’arena negra.

Stereophonics

Trenco una mica el silenci de les paraules, el neguit vertiginós de treure coses de dins i posar-n'hi altres d'iguals o pitjors (els espais no queden mai lliures), la distant cacofonia que desfà moltes tardes fins a convertir-les en poc més que un seguit d'hores baixes, i enllaço unes gotes de música (allò que abans deien: "momentos musicales") de mà d'una de les bandes que més bé defineixen les melodies i els ritmes que m'agraden: Stereophonics. Comencem per un clàssic de tota la vida, Maybe Tomorrow, del seu disc You Gotta Go There To Come Back. Després hi afegim un directe amb els Black Crowes, amb la cançó Twice As Hard, del disc Shake Your Money Maker dels Crowes. Finalment, i no és un vídeo en sentit estricte, la cançó Soldiers Make Good Targets, del seu novíssim disc Pull The Pin. Un empatx de bona música per què sí, per què avui em ve de gust. Espero que a vosaltres, fidels lectors, també.

Painting in the Dark

One for freedom, two for poet, three for happiness, you’ll never get…. As words flow and time unravels forward, you stare, empty handed and empty eyed, at the blue and green and orange hues of the sky, believing it could as well be an ocean, someplace black and deep and silent and forgiving where it ought to be so easy to drown, to breath down on life and light and hope and pain, and exhale the only thing that’s left: you may call it delusion, you might prefer despair. As morning moves into afternoon and the music repeats itself in endless loops of strings and drums and weary voices, you dance by its tune, you sit here, scaring words into being on this blank page, writing wriggling, screaming, butterflies with scabbed wings which, nevertheless, taint your fingertips as you run them over the fresh ink of their existence. One for doom, two for a curse, three for prayer, expect much worse…

La Fotografia

L’home es posa la mà a la butxaca i frega, amb la punta dels dits, la superfície finíssima de la fotografia. Es un gest que repeteix una i una altra vegada al llarg del dia (i, algunes vegades, al llarg de la nit). Sempre és la mà dreta la que busca mecànicament la butxaca de l’americana, persegueix l’aresta de la fotografia primer i, després, amb els capcirons, acarona la imatge com qui acarona una flor, una papallona, una peça de roba sedosa. Fa anys que repeteix el mateix gest, des de què dorm al carreró de darrera del restaurant grec, des de què es cobreix amb capses de cartró recollides de la porta dels grans magatzems, des de què espera amb delit que el cambrer turc li porti, per la porta de sortida d’emergència del restaurant, un plat curull de caps de gamba i d’escamarlà que els clients han deixat sense xuclar. S’estira al carreró i gaudeix de la finor de la fotografia; s’asseu al carrer de les botigues, amb una mà estesa demanant almoina i l’altra entaforada a la butxaca de l’americana, una americana que fa més de cinc anys que no s’ha tret de sobre i que ja s’ha convertit en la seva pròpia pell; fa cua als lavabos públics, a cinc graus sota zero, i pràcticament no nota el tacte de la fotografia a la punta congelada dels seus dits.

Ningú ha vist mai aquella fotografia. L’home no l’ha tret mai de la butxaca de l’americana, en té prou amb tocar-la, no necessita veure-la. De fet, fa molts i molts anys que coneix de memòria la imatge que mostra la fotografia (millor, que mostrava, amb el contacte, el fregament, la manca d’higiene, la figura s’ha anat desdibuixant fins a esdevenir una taca difosa i irreconeixible). Qualsevol que deixi una moneda a la mà estesa de l’home observarà el seu colze cargolat, l’altra mà fugissera dins la butxaca, imaginarà que l’home té una deformitat al braç dret, o que guarda un bé molt preuat dins d’aquella butxaca. I és que la fotografia és el tresor més gran d’aquell bon home, d’aquell pobre rodamón que comparteix el carreró amb un drogoaddicte de setze anys que sol amenaçar-lo amb una ampolla trencada si li recomana que torni a casa, si li recorda que ell, ell sí, ell encara és a temps de viure una mica abans de morir, que no cal que demostri a ningú que el pou no té fons i que la caiguda espiral té voltes infinites, si més no, no cal que li demostri a ell, a ell no, ell ja ho sap perfectament, ha caigut moltes vegades al pou i quan li sembla que ha tocat fons, el terra cedeix i continua caient.

Passen les setmanes, els mesos i els anys i l’home viu al carreró de darrera del restaurant grec i, un bon dia, també hi mor, una nit massa freda d’hivern, amb el vidre corbat d’una ampolla de vodka com a única companyia, sota les capses de cartró que havien contingut corbates i mocassins, directament importats d’Itàlia, pels clients més exigents dels grans magatzems. Triguen tres dies a trobar-lo: per aquell carreró no hi passa gairebé ningú, només els escombriaires municipals, quan la quantitat de brossa acumulada amenaça a escampar-se cap el carrer principal, el carrer de les botigues, a molestar el pas atrafegat dels consumidors. El porten cap al dipòsit i li treuen la roba, l’americana, els pantalons, les sabates, foradades i apedaçades amb trossos de fusta. Els cal forçar la mà dreta, per tal d’alliberar-la de la butxaca de l’americana, i tallen la roba amb unes tisores. L’home no porta a sobre cap document que l’identifiqui, no poden esbrinar si té algun familiar a qui calgui avisar, algun amic a qui li sàpiga greu la seva mort i que vulgui fer-se càrrec de les despeses pertinents. Els únics efectes personals són un rellotge vell aturat a dos quarts de dotze, un pinte, tres monedes estrangeres de diferent valor i una clau blegada pel mig. No troben cap fotografia. De fet, ningú els ha avisat que potser en trobarien una.

...

Segons paraules de l'Antz, molt encertades, aquest gos sembla que tingui consciència de la seva existència i, per això, fa la mirada trista

Paraules

Hi ha paraules que són arrodonides, amb les vores molt ben definides, que dóna la sensació que fa temps que es perfilen, que s’esculpeixen a grans cops de maceta i escarpell i que, quan es pronuncien, surten dels llavis amb el pes d’una sentència, de vida o de mort. Altres, lleugeres, incongruents, flueixen per l’aire i s’envolen a la primera alenada, amb prou feines arriben al receptor que les espera, o al que no les espera. Algunes són tan incisives que sembla que duguin arestes metàl·liques i de vidre a la seva superfície, penetren dins del crani i tallen visceralment tot el que es troben al seu pas, ferint o curant. N’hi ha poques que porten una llumeta dins, intermitent, molt tènue, que cal mirar-la de cua d’ull ja que espiant-la fixament no s’aprecia: es posen sobre la galta com un petó i romanen dins del cor, abrigant-lo de calor. Existeixen paraules que, un cop dites, comencen a caminar per elles soles, sovint caminen pel camí de les lloses d’or, d’altres vegades s’endinsen pel carreró dels vidres trencats i de les agulles hipodèrmiques on només viuen rodamóns amb fotografies desgastades a les butxaques. Hi ha paraules que, malgrat fer mal, es repeteixen una i una altra vegada, es van enregistrant a l’ànima amb solcs cada vegada més profunds, estavellen el color i el transformen en tristesa. Altres les portem a dins i són belles, precioses, d’un tornassolat que s’escaparia dels sentits i que il·luminaria els ulls d’una llum esclatant de plaer: però no les exterioritzem, les fermem darrera les dents serrades, les engolim fins a l’estómac i les dissolem amb tots els àcids que som capaços de produir, les convertim en paraules tan negres com aquelles que portaven les arestes de metall i les estelles de fusta; sovint, un cop digerides, brollen a través de la mirada. L’existència s’inventa les paraules per esdevenir conscient i, en fer-ho, es condemna a ella mateixa a haver-les de pronunciar i, gairebé sempre, a equivocar-se en la fonètica.

...

Pràcticament fa un any de l'inici d'aquest blog i, durant aquest temps, amb les més de 50 entrades que hi he anat confeccionant, he tingut oportunitat d'emprar tota aquesta tipologia de paraules, i encara més. El món dóna voltes i la vida també i, malgrat tot, les paraules apareixen i desapareixen en un esclat de fum i de colors. Moltes vegades, pràcticament sempre, no sé d'on vénen i, molt menys encara, cap on es dirigeixen.

Maledicció

“Quantes classes de malediccions hi ha?, va preguntar el cavaller d’armadura fosca, folrada per dins de pell de camell asiàtic.

“Tantes com vulguis i sempre segons el que estiguis disposat a pagar per elles”. El xaman era un home vell i feixuc, desgastat per la vida i d’extremitats fluïdes. Un defecte de naixement l’havia marcat com a xaman de les terres sòbries del nord. De petit aprengué ràpidament l’art de la invocació i la nigromància i, sobre tot, la ciència de la retòrica. Més gran cregué necessari fomentar la seva deformitat amb l’acumulació de nombrosos anells a la segona falange dels dits.

El cavaller havia causat un gran enrenou a la petita agrupació d’edificacions de fusta i de fang. Els més vells recordaven, amb la terror amplificada de l’escena repetida, en malsons, una i altra nit, les llargues columnes de guerrers que havien travessat les muntanyes nevades per endur-se ramats i cremar pallers. Aquells cavallers, però, portaven armadures lluents, amb capes vermelles al vent i muntures fermes, negres, d’ull viu: cavalls de guerra. El personatge que seia davant del xaman era trist i noble, amb ulls melangiosos i molt intensos.

“Et puc pagar bé si la feina és ben feta”. El cavaller sostenia, a la mà dreta, una bossa de cuiro mastegat.

“La meva feina és, sempre, ben feta. Si no ho fos ja no seria viu”.

“Encara sóc a temps de matar-te”. El cavaller alçà els ulls i mirà el foc.

“Estic molt més preparat que tu per a morir però sé que tu moriràs molt abans que jo. Ara només l’odi et fa viure. Quan aconsegueixis el que vols de mi la teva pròpia ràbia desinflarà la poca vida que et queda”.

“No et creguis amb dret d’escriure el meu destí”. Novament una amenaça.

“Només reconec el meu deure de llegir el que ja està escrit. Tothom, quan neix, porta un llibre blanc sota l’ànima. Cada pàgina s’escriu a poc a poc i és la vida qui l’escriu. Només pot escriure’s una pàgina cada vegada, la pàgina del futur immediat que va darrera del present viscut. La resta del llibre no porta cap anotació. És blanc com la nit sense estels”. El xaman parlava sense gairebé moure els llavis.

“I és en aquesta pàgina on has vist la meva mort?”

“La mort sempre la veig reflectida als ulls. Al destí només puc llegir-hi les causes i les conseqüències de la mort. Res més insignificant que això”.

“Creus, doncs, que la meva mort serà merescuda?”

“Gairebé totes les morts ho són, de merescudes. Sempre hi ha raons per a justificar una mort i tot depèn del punt de vista de qui vulgui justificar-la. En el teu cas la mort et vindrà a buscar quan tu l’estaràs esperant”.

“És trist esperar la mort”.

“Sempre és trist d’esperar un esdeveniment trist”.

El xaman conversava mentre, amb les mans, treballava una peça de cristall, donant-li mil reflexes i polint totes les arestes irregulars. El foc esqueixava la pell negra d’un tronc d’alzina. A fora, a les fosques, la gent respirava sense fer soroll. El cavaller mirava les mans del xaman i callava. Ningú no va interrompre el silenci.

“Estar segur de voler el que vols?”

“Tant segur com podré estar mai de cap cosa”.

“La teva muller patirà molt i no podrà suportar la mort del seu amant”.

“Sóc conscient del dolor que vull causar amb la meva decisió”.

“Però la teva muller t’estima”.

“Ningú pot estimar dos homes alhora i no trair-ne un amb la mirada”.

“No crec en el que dius”. Una pausa. “Malgrat tot, respecto la teva fermesa”.

“Faràs el que et demano, doncs?”

“Si”. Fou una afirmació seca i tallant com un ganivet. “La seva pell es desfarà, a poc a poc. Li sortiran grans butllofes inflades al coll i semblarà que vagin a esclatar. La seva recuperació serà lenta i els seus familiars i amics celebraran amb joia la seva millora. La recaiguda serà instantània i brutal. S’arrencarà els ulls amb les ungles. El dolor serà salvatge, insuportable, inhumà. Demanarà a crits la mort però la mort se’l mirarà amb fàstic i no voldrà abraçar-lo”.

Silenci.

El cavaller obre ulls plens de llàgrimes.

Silenci.

S’aixeca, llança la bossa de pell mastegada als peus del xaman. Marxa cap a l’oest. Cap a Camelot.

Fear of Falling

Me’n vaig a dormir amb una moneda d’or sobre cada parpella, la fredor del metall m’inunda els somnis una vegada més, me’ls adorna de personatges impossibles i de paisatges iridiscents, psicodèlics. La sorra em paralitza les extremitats, em deixa el cos a la mercè absoluta del somni. No em puc moure, si bé sóc conscient que estic somiant i, així, el somni encara esdevé més real, una pel·lícula que es projecta a la retina i que m’explica una història de la qual sóc el protagonista, una història en la que la gravetat del planeta em tiba avall, avall. Somio que somio i que vull despertar-me i que no puc, i el somni avança dins la nit, es manté paral·lel a l’agulla petita del rellotge de la tauleta de nit, perseguint una hora rere una altra com qui persegueix un raig de llum que, en provar de tocar-lo, es projecta a la pell, trenca la seva trajectòria, col·lapsa els milions de quilòmetres que ha viatjat des del sol i esdevé, com en el somni, un no res. El senyor dels somnis em parla, és un home que vesteix de negre de cap a peus, un etern, i quan parla no puc fer més que escoltar-lo ja que, sovint, parla per experiència. Les monedes, sobre les parpelles, són per pagar el barquer, si no em desperto, si la caiguda, en el somni, juxtaposa la realitat i l’arrossega cap dins, cap a la platja d’arena negra que limita les aigües sempre tranquiles de la llacuna estígia. De lluny, em sembla sentir la remor d'uns rems acostant-se, si bé també podria ser el camió d'escombraries, al carrer, fent la darrera ronda nocturna de contenidors.

Us he deixat amb una història del senyor dels somnis, el Sandman, de la ploma del mestre Neil Gaiman