dijous, de setembre 27, 2007

Obstacles arquitectònics


L’home de la guitarra torna a casa a primeres hores de la matinada, amb el caminar lleugerament inestable però destrament adequat donades les característiques del carrer on viu, en obres de forma constant i perenne. S’acosta a la porta i, abans d’alçar els ulls, ja sap que, com cada dia, ells hauran barrat l’accés a la mateixa amb tota mena d’objectes, la majoria recollits del mobiliari urbà del propi carrer. L’experiència dels darrers divendres i dissabtes li diu, doncs, que l’aventura de la nit encara no ha acabat i que, per poder-se considerar obsequiat amb un merescut descans, primer li cal superar una nova prova de resistència física. Els darrers dies ha identificat, davant la porta, rodes de cotxe, reixes de ferro forjat de les que es fan servir per a les boques de claveguera, fustes de diverses dimensions, emprades pels operaris del carrer per a cobrir els forats que han anat perforant al llarg del dia anterior, tubs de plàstic de color vermell i negre, de procedència impossible d’establir, fragments de bigues d’acer que el nostre heroi no pot ni imaginar-se com han pogut ser carregades fins davant de la seva porta i l’extracció de les quals ha suposat l’aplicació directa de la llei de la palanca, pedres picades i sense picar i estanys plens de peixos de colors. Aquell dia, però, la mirada no li desvetlla cap obstrucció davant de la porta. Això li sembla impossible i el fa sospitar que els mateixos que s’entretenen impedint-li el pas amb nocturnitat i traïció, ara probablement l’estiguin observant des d’algun racó amagat del carrer, preparats per a saltar-li al coll i fer-lo caure, trencant-li un parell de costelles o enfonsant-li una o dues vèrtebres dorsals. Per molt que reposa una estona i escolta amb atenció qualsevol xiuxiueig, el guitarrista no detecta cap ombra ni cap moviment sospitós. Amb molta precaució acosta la mà al pom de la porta però, amb un somriure, s’atura en sec. Els seus enemics sens dubte han endollat la part metàl·lica de la porta a la instal·lació elèctrica del carrer. Es treu una pallaresa de la butxaca i, vigilant de no separar els dits del mànec del ganivet, desfà els cargols del pany, fins a descollar-lo completament i deixar-lo caure al terra del carrer. No s’aprecia cap cable ni cap configuració electrònica perillosa. Confiat, doncs, de la seva sort, empeny la porta per enfilar-se escales amunt cap el seu pis i cap al llit que el crida. La porta no es mou. Comprova el terra, esperant descobrir un adhesiu que enganxi el sota de la porta amb el pedrís d’entrada. Res. Ho intenta de nou. La porta no es belluga ni un centímetre. Ara ho veu clarament: aquell dia els seus enemics s’han superat a ells mateixos i han barrat la porta per dins. Resignat, vençut, però content de poder donar tanta diversió a aquell parell de facinerosos que, si no fos per ell, poc tindrien a fer els divendres i dissabtes a la nit, extreu la guitarra de la funda, s’asseu a la vorera i, amb un primer punteig de cordes, es posa a tocar un blues.


Qualsevol coincidència amb la Rai-alitat és, això, pura coincidència!

dijous, de setembre 20, 2007

Passat, futur i present


Si mirem un ocell volar, podem dir que l’ocell es troba al lloc on l’estem veient?: és evident que no és així. Estem observant l’ocell en el punt on es trobava en el precís instant en què el raig de llum que emeten les partícules subatòmiques de les seves plomes comença el recorregut que el portarà fins a estimular les retines dels nostres ulls i, després, un cop transformada la llum en impuls elèctric nerviós, que viatjarà fins l’àrea cortical de la visió. Donat que aquests recorreguts no són iguals a zero i com que les velocitats de la llum i de l’impuls elèctric, per molt notables que siguin, no són infinites, sempre estarem espiant el passat de l’ocell. Si posem la mà sobre una flama no podem dir que ens estem cremant ja que la sensació de dolor també ha hagut de viatjar a través d’una sèrie de sinapsis neuronals des de la mà fins al nostre còrtex cerebral. El tacte, l’olfacte, l’oïda, la visió i el gust són sentits que requereixen un cert interval de processat i que, per tant, en el moment en què a nosaltres ens dóna la sensació que estem tocant o olorant, en realitat estem percebent una cosa que s’esdevenia fa uns instants. Vivim en el passat, en un passat que es transforma en futur. On és el present? Existeix el present? Són més reals els somnis, en quant a creacions purament internes, que la realitat? Tal vegada només vivim el present quan somiem.

Aquesta filosofada s’origina en una conversa amb l’Antz un dissabte a la tarda al Castell, regada amb abundants dosis de licor i cafeïna, i enllaça amb l’Horus del blog de la Wadyet, que, amb la seva saviesa antiga ens anuncia que “ha vist l’ahir i coneix el demà”, sense fer cap menció de l’avui.

diumenge, de setembre 16, 2007

Marlango

Mirant el cel de Manresa s'observa una fina llesca de lluna blanca. Vindria de gust lligar-hi una corda de guitarra, com si fos una arpa astronòmica, i puntejar-hi una breu melodia. Així, aprofitant que el dia 25 surt a la venda el darrer treball de Marlango: The Electrical Morning, us deixo un youtube del seu primer single: Hold Me Tight. Per cert, Marlango deuen el seu nom a una noia anomenada Suzie Marlango que, segons el Tom Waits (que apareix ara i adés per aquestes pàgines de vidre), gaudia vestint jerseis de llana d'angora. De regal, la que per mi és una de les millors cançons del segon disc Automatic Imperfection: Pequeño Vals, una cançó que, cada vegada que l'escolto, se'm posa la pell de gallina i em porta al seu directe al Palau de la Música. Sense més preàmbuls, doncs:



divendres, de setembre 14, 2007

Hivern

La tardor arrossega l'estiu com aquell nen que, ben arrapat a les faldilles de la seva mare, tiba per apropar-la una mica més a l'aparador i ensenyar-li el cotxe vermell i blanc, extremadament aerodinàmic, que reposa darrera mig centímetre de vidre, el mateix que demanarà als reis. La tardor l'arrossega, i l'estiu cedeix, com l'amant que, després de moltes setmanes, o mesos, d'estira i arronsa i de paraules boniques i d'ampolles de vi compartides, ens acompanya fins el llit, encara que només sigui per desitjar-nos boranit i tancar-nos la llum mentre ens adormim mirant-la o mirant-lo. La tardor pinta de blaus els ulls dels que miren les fulles grogues dels arbres, de verds els que espien fugir les orenetes negres, de marrons els que passen els dits per sobre la primera gebrada blanca de l'any, els que saben que, malgrat que l'any ja n'ha vist moltes, de gebrades, aquella és com si fos la primera. La tardor para la traveta a l'estiu i el fa caure, com cauen les gotes esfèriques dels que observen com flueix el temps des de l'esglai de saber que mai més tornarà aquell minut que tot just estan vivint, per molt preciós que sigui, o per molt terrible. La tardor s'enfila per les costelles i s'adhereix al cor, el fa bategar més lentament, com si tingués ganes d'aturar-lo. Mentrestant, mica a mica, amb la letàrgia del fred, l'hivern congela els peus a la vida i tot es pinta de tornassol, com la nit plena d'estels perennes, d'aquells que, com que no cauen, tampoc no concedeixen cap desig.

divendres, de setembre 07, 2007

Un Bolet

L’home surt del portal de casa seva, com cada matí, però avui decideix no anar a treballar. Avui passejarà pel bosc i respirarà l’olor dels arbres i de les fulles de pi i dels bassals d’aigua estancada amb granotes i de les petites flors violetes i grogues. S’enfila al cotxe i es dirigeix cap a l’autopista que el portarà lluny de la ciutat, lluny del fum, de la gent, de la pressa, de la intolerància. Posa un CD, una cosa relaxada, un Tom Waits dels primers anys, o un Ben Harper. Després prem el volant i gira amb força, torçant cap a la dreta a la sortida cinquanta-tres. Segueix una carretera local, molt tortuosa, amb vegetació abundant a ambdós costats. Canta fluixet la melodia de la cançó que està sonant I never saw my hometown until I stayed away too long, I never heard the melody until I needed the song. Darrera seu, els reflexes platejats de la ciutat queden lluny, s’esborronen en la boira baixa que és contaminació atmosfèrica. Mentre comença una nova cançó, el mirallet retrovisor s’omple de llum, una llum brillant com el sol mateix, més intensa encara. Passats uns instants es perfila el bolet, que s’alça fins el cel en una gestació accelerada de núvols. L’home no para el cotxe, segueix conduint a la mateixa velocitat relaxada, xiulant breument quan el Waits enceta Ice Cream Man, pensant que a ell també li vindria de gust un gelat ara, de gerds, o de torró o, potser, de tiramisú. Quan el cel es tenyeix de negre i vermell i comença a caure cendra espessa com l’oli, l’home atura el cotxe prop d’un rierol, encén una cigarreta i pensa que, malgrat tot, aquell ha estat un bon dia

dimecres, de setembre 05, 2007

The other side of Midnight

Midnight has come and gone, just like the owl hooting outside the window, a flurry of feathers disappearing into the darkness. Still awake, or perhaps not, I sip a glass of red lipped grapefruit juice, straight from the fridge. I write as it comes, I don’t even know which language I am using, might be French by the sound of it, or Ukrainian. The black leather of my skin, just around the corners of my eyes, stretches to full extent as the screen to the other dream starts to split open, like a blood flower, or maybe it is just my sleep deprived imagination playing tricks on a restive mind. There should be some sense to it all, there should, at least, be a way to discover why the earth cries for help at the back of my head. Does it ask me to jump? I haven’t taken my medication today, I know I should but I just couldn’t bother. Grapefruit is better, especially when it is the colour of red lips. But then, pills wouldn’t allow me to keep writing this nonsense, they would scramble my words into meaningfulness. A blue pill is for the living, a yellow one for the dead, if you take both at the same time you may be asked to choose your poison. Midnight has certainly flown past me today, I couldn’t ascertain whether it was dark before, but it surely is now. As dark as the inside of an inside out sock. As dark as the white teeth of a penguin. As red as the good voice that screams for me to stop. Or, perhaps it is not a voice; it might just be my imagination, or an owl outside the window.
ps: Do not call the cops or the guys with the white coats yet, I might just be fine