Destinacions

A l’estació de tren hi ha un home que llegeix un llibre que té totes les pàgines en blanc. Bé, de fet, no es tracta sempre del mateix llibre. Un dia en llegeix un de coberta rústica, verda, un altre dia un de coberta prima, vermella. El veig cada dia, aquest home. S’està dret a l’andana, just sota una de les llums que pengen del sostre, molt amunt, potser allunyat uns passos de la vertical estricta per no fer-se ombra a ell mateix. Sempre llegeix a peu dret, encara que hi hagi bancs completament desocupats al seu costat.

Vestit de forma elegant, ni antiquat ni esclau de les darreres tendències, sol anar fosc, però no és estrany, si fa bo, veure’l amb samarretes llampants, d’estampats alegres. Sempre agafa el tren de les set i cinc, just l’anterior del meu, en direcció oposada. Quan arriba el seu tren pren el llibre amb la mà esquerra, i posa dos o tres dits al seu interior per marcar el punt exacte on s’ha quedat en la seva lectura. Després s’enfila al vagó i desapareix a la foscor del túnel, via avall. No torno a veure’l fins l’endemà, a la mateixa hora exacta, al mateix indret precís.

Sovint em poso molt a prop seu, intento desxifrar si realment llegeix un llibre en blanc o si es tracta d’un llibre amb la lletra tan petita i espaiada que només ell, des de la seva distància, es capaç de besllucar-ne les paraules. Algunes vegades, mentre l’espio, noto que, de reüll, ell nota la meva presència, és conscient de la meva diligent introspecció. Però mai, en cap moment, ni ell ni jo no ens hem mirat directament als ulls ni hem gosat encetar una conversa, encara que sigui per una nimietat tan insignificant com saber si, com sol ser costum, els trens van amb retard.

Ocasionalment sóc tan a prop seu que puc discernir com li vibra el mòbil que duu a la butxaca dels pantalons, un brunzit suau i molt breu, un parell de trucs a tot estirar. Quan passa això, ell no es mou ni un centímetre, i continua llegint el seu llibre de pàgines blanques i esperant l’arribada del seu tren.

A una altra andana, una estació diferent, esperant un tren, hi ha una dona que porta una rosa sense pètals ni espines. Bé, de fet, no sempre és la mateixa rosa, un dia les fulles són verdes i turgents, un altre dia són fosques i resseques. S’està dreta a l’andana, molt quieta. Només es mou quan, ara i adés, alguns dies, busca el mòbil a la bossa i enceta una trucada. Com si s’hi repensés, però, no fa mai més de dos trucs. Després, amb la rosa sense pètals ni espines a la mà, torna a desar el mòbil a la bossa i, quan arriba el seu tren, s’hi enfila i desapareix a la foscor del túnel, via avall.

Alienígenes

Els alienígenes van arribar amb una nau lluent com el sol, d’aspecte força fràgil, i van trigar molta estona a sortir-ne. Nosaltres els espiàvem des de darrera d’unes roques, i ja començàvem a avorrir-nos. Semblava que, després de realitzar aquell llarg viatge, ara que per fi havien arribat a la seva destinació, no se’n sabien avenir. Després, molt lentament, sortiren per l’escotilla, primer un, força més tard el segon. Eren petits, molt petits, de cossos gruixuts, com si vinguessin d’un lloc amb una força de gravetat molt superior a la nostra. El seu exosquelet era blanc, d’aparença molt rígida, força matusser. Costava d’endevinar on eren les extremitats, si és que en tenien alguna. La part superior, el que devia ser el seu equip sensorial, reflectia la llum. Després d’examinar el registre freqüencial, vam descobrir que es comunicaven per ones de radio. Es movien sense massa destresa, com si juguessin, fent saltirons d’aquí cap allà. Un d’ells desplegà un rectangle que portava enrotllat, de colors blau, vermell i blanc, el clavà al terra amb un suport de metall. Primer l’un, després l’altre, es posaren al costat d’aquest rectangle una estona, mentre el company s’ho mirava des d’una certa distància, subjectant un instrument de funció desconeguda. Molt més tard, aparentment satisfets, s’enfilaren a la nau i, al cap de molta més estona, s’enlairaren sobre una columna de foc. Darrera la nau, per sota les estrelles, creixia la corba blanca i blava i verda del nostre satèl·lit.

Estel

Era una noia tan bonica que, des de què havia complert els setze anys, mai més havia hagut de pagar cap consumició als bars, restaurants i discoteques on anava, acompanyada d’unes amigues que, pel sol fet de veure’s il·luminades per aquella llum tan brillant, estaven destinades a romandre a la foscor de l’oblit, el desinterès i la invisibilitat. Només entrava a un local que tots els ulls es giraven a mirar-la, com si hagués entrat un àngel amb ombra de dimoni, com si la vida de cadascuna d’aquelles persones hagués estat nit fins aquell moment en el que, de forma inesperada, la primera albada de la humanitat hagués acabat de despuntar, tenyint-ho tot de color. Era asseure’s a la barra que multitud d’homes i de dones s’acostaven a ella, amb els ulls temorosos, com si caminessin per sobre la neu però no volguessin deixar cap empremta, i la convidaven a prendre els beures més sofisticats d’aquell establiment, a consumir els plats més exquisits d’aquell restaurant, a viatjar amb ells o amb elles fins la fi del món, despeses pagades, amb la única condició de què ells o elles poguessin estar amb ella, mirar-la, beure de la seva infinita bellesa. Mai li proposaven res més. Fer-ho hauria estat com agafar la flor més preciosa del jardí i arrencar-la per posar-la dins d’un gerro amb aigua freda i una aspirina.

Les seves amigues, abans de pansir-se de tanta llum, una a una, discretament, anaren buscant la seva vida, anaren sortint de l’ombra d’aquella inabastable claror per créixer a recer de sols més tímids i menys enlluernadors. Als trenta-cinc anys, aquella noia tan bonica encara era verge, encara conservava aquell posat d’àngel i de dimoni, encara feia sospirar d’amor impossible qualsevol dona o home que gosava mirar-la, encara vivia amb els pares ja que, de tan bonica com era, mai cap professor no havia tingut valor per dir-li que el seu talent artístic era notablement limitat i que, per tant, dedicar tots els seus esforços a desenvolupar una carrera literària, com ella pretenia fer, possiblement resultarien poc profitosos.

Als cinquanta-set anys hagué de pagar el seu primer gintònic a la discoteca on solia anar cada divendres i cada dissabte i on, cada vegada amb més freqüència, els homes i les dones deixaven de mirar-la després d’uns instants inicials governats més per la curiositat que no pel desig o la melangia amorosa. Aquell mateix any, abans de festes, s’adonà que molt sovint era ella la que iniciava el contacte visual, la que buscava la mirada d’aquells homes i aquelles dones que, amb la seva creixent indiferència, l’estaven començant a desaprendre. Dreta davant del mirall, a casa seva, sola, nua, no entenia per què aquell cos que cada dia havia estudiat fins el darrer detall, que cada dia l’havia enamorada a ella mateixa fins a fer-la estremir de joia, ara semblava voler transparentar la llum de la finestra, com si el mateix blau del cel s’introduís per entre els seus omòplats per tenyir-li els pits, el coll i les galtes, per difuminar el seu contorn en una imprecisió, gairebé etèria, gairebé inapreciable, però constant com un rosec somort a la panxa.

Els vuitanta-tres anys els celebrà estirada en una platja d’arena negra, un combinat caríssim a la mà, els darrers estalvis dels seus pares transferits al compte corrent especificat pel propietari de l’apartament de fusta, a tocar del mar, on l’encarregat de manteniment havia despenjat tots els miralls aquell mateix matí, just abans de la seva arribada. El vidre convex de la copa, el verd del combinat, reflectien uns ulls plens de por, uns llavis prims fràgilment dibuixats per un somriure amarg. Més enllà, a la platja, uns nens jugaven amb un estel de colors, el feien enfilar pel cel, corrent i estirant-lo amb un cordill del que penjaven retalls de paper que, amb el vent, xiulaven de frisança. Els nens reien i el mar els besava els peus, un bes d’un amant imaginari que ella mai havia fruït. L’estel semblava un ocell immens, una au majestuosa que travessava el cel de banda a banda i que, algunes vegades, si el vent bufava fort, gairebé es perdia de vista a la claror daurada del migdia. El combinat, massa dolç, estenia una llum verda, líquida, que traspuava els seus dits fins i agradables, molt ben cuidats.

Aquell vespre, abans de sopar, una nena de poc més de cinc anys trucà a la porta del seu apartament. Portava un estel als braços, molt més petit i senzill que el que havien fet volar tota la tarda aquells nens riallers. Era un estel molt fràgil, com els ulls de la nena, d’un verd que li recordava el combinat, líquids, dolços. Sense dir-li res, amb una mirada profunda d’extrema saviesa, com la que només pot tenir un nen de cinc anys, li donà l’estel i marxà corrents. Sentí com parlava amb els altres nens, que l’esperaven amagats darrera uns arbres. Sentí com reien de pura felicitat.

Fou l’encarregat de manteniment qui la trobà, morta, estirada al llit, passats dos dies. Li costà de veure-la, ja que la seva pell era pràcticament transparent, però quan finalment la descobrí, dins d’una llambregada de llum, veié que premia fortament un petit estel entre els seus braços i que a la seva cara, la d’un àngel o potser un dimoni, hi duia el somriure més encisador que mai havia vist, com un bagul ple d’or i pedres precioses, com si la mateixa mort, en endur-se-la, li hagués xiuxiuejat, a cau d’orella, que l’estimava.