Infinits

Un univers concèntric, amb closques i més closques, amb una línia contínua de temps i d'espai. El món està format per cercles, finits i infinits alhora. Els homes recorrem el perfil d'una esfera, i ens sembla eterna, impossible d'abastar. En el fons, però, no fem més que caminar una i una altra vegada pel mateix camí. 3,141592..... l'etern retorn. L'infinit decimal que defineix el cercle inconscient de les nostres existències, individuals i col·lectives.

Revers de la història

Agafa el tren de rodalies i fa un trajecte que pot no ser el mateix cada dia. Camina per dins del tren, enllaçant vagó amb vagó, fins que troba un seient que li agrada. Allà s’asseu, solitària, distreta, gairebé invisible. No és ni maca ni lletja, ni alta ni baixa, ni rossa ni morena. No enlluerna, no captura la mirada, no destaca ni positivament ni negativa dins del riu de gent que és conduïda per les vies paral·leles, d’una població a una altra, cada matí i cada tarda, una setmana i una altra.

Porta un llibre a les mans i s’asseu i el llegeix. Cada vegada que acaba un full, per l’anvers i el revers, l’arranca curosament del llibre, vigilant de no desencolar la resta de fulls, i el llança al terra del vagó, o sobre el seient del costat, o a l’andana de l’estació, si el tren està parat i la porta és oberta i l’aire calent de dins del tren s’emporta el paper cap fora. Després continua llegint, avança un nou full, l’arranca i el llança. Full darrere full, capítol darrere capítol, llibre darrere llibre.

Llegeix, i sap que la lectura és com la vida: la pàgina que està llegint és el present, és un batec de cor, una respiració, un parpelleig. La pàgina llegida és el passat, i tots sabem que no es pot tornar al passat i reviure la nostra vida una altra vegada. Arranca el passat i l’escampa per terra, per l’oblit. El fragment de llibre que li falta per llegir és el futur, i l’anirà llegint a mesura que futur esdevingui present, a mesura que avanci la progressió de pàgines del llibre.

La noia dels llibres sap que podria fer trampa i mirar cap al futur. Podria girar les pàgines, avançar per sobre de pàgines no llegides, fins a aturar-se al final de la història. També sap, però, que, invariablement, la darrera pàgina d’un llibre no està escrita, no hi ha res per llegir, és una pàgina en blanc.

Aquest és el revers de la història. L’anvers el podreu trobar, si voleu, al Celsona

The Tempest

Si coneixeu l'obra de Neil Gaiman (Sandman), la música de Loreena Mckennitt i l'epíleg de La Tempesta de Shakespeare, trobareu un paral·lelisme preciós en aquesta darrera estrofa de Prospero:

[Spoken by PROSPERO]
Now my charms are all o'erthrown,
And what strength I have's mine own;
Which is most faint; now 'tis true,
I must be here confin'd by you,
Or sent to Naples. Let me not,
Since I have my dukedom got,
And pardon'd the deceiver, dwell
In this bare island by your spell:
But release me from my bands
With the help of your good hands.
Gentle breath of yours my sails
Must fill, or else my project fails,
Which was to please. Now I want
Spirits to enforce, art to enchant;
And my ending is despair,
Unless I be reliev'd by prayer,
Which pierces so that it assaults
Mercy itself, and frees all faults.
As you from crimes would pardon'd be,
Let your indulgence set me free.

Pendent de vida

Les Festes s'han acabat, si és que mai començaren: anomenem Festes a un seguit de celebracions que incorporen la compra compulsiva, la ingestió de quantitats irracionals de menjar i de beure, i la felicitació de l'Any Nou envers persones a les que, normalment, no desitjaríem ni un bon dia, molt menys un any sencer de felicitat. Podríem anomenar-les hipo-Festes, una barreja entre festivitat i hipocresia.

Ara iniciem la costa de Gener. Es tracta d'un pendent força inclinat, nevat, plè d'entrebancs i d'obstacles, d'escletxes cobertes de gel, de rocs que es desfan sota els nostres peus. El cim d'aquesta ascensió, però, s'assoleix a finals de més, amb el xec bancari, o l'ingrés al compte, o el sobre de bitllets. Després torna la baixada i el descans.

En aquest sentit, la costa de Gener es diferencia de la vida. A la vida, a mesura que passen els anys, el pendent esdevé més abrupte, alhora que tenim menys forces i menys il·lusió per a seguir escalant. Cada vegada ens costa més, patim més, ens fa mal tot: el cor i l'ànima. Llavors, al final, quan arribem al cim i creiem que ja ens pertoca una temporada de descans i de baixada, ens morim.