Once

Avui una cosa tan senzilla com enllaçar-vos un youtube d'aquesta pel·lícula i recomanar-vos-la efusivament. Once, del dublinès John Carney

Circ

Roma Romaní no es una princesa como las demás.
Su palacio es un carromato tirado por un viejo jamelgo, su reino no tiene límites y ya ha dado varias veces la vuelta al mundo.
Su padre no tiene corona. Todos sus dientes son de oro y ése es su único tesoro.
Va de pueblo en pueblo, acompañada de toda su corte, para presentar sus actuaciones.
Roma es una artista de circo; su número preferido: atarse una cuerda y girar, girar, girar...hasta tocar las estrellas.

.

(Princesas Olbidadas o Desconocidas, Philippe Lechermeier i Rébecca Dautremer)

..

...

Els propers dies el Circ de la Princesa Roma Romaní s'instal·larà a Terrassa, amb els seus trapezistes, funambulistes, mags, domadors de feres i pallassos. Seran dos dies d'actuacions ininterrompudes, on es confia poder il·luminar els ulls de fins i tot els més exigents, incrèduls o absents. El Circ plegarà les seves carpes el dimarts a la nit, passades les dotze, i s'enfilarà pel cel, amunt, amunt, fins, potser, tocar les estrelles.

Viatge

M’esfilagarso en un obrir i tancar d’ulls, em trenco a bocins tan petits que costaria de reunir-los tots i omplir-ne una galleda. Em desfaig en un núvol de fang evaporat, àtoms i molècules, ribosomes, reticles endoplasmàtics, mitocòndries i un parell o tres de filaments d’àcid nucleic, a tot estirar un peu de cromosoma mal contat. El so és del xerric de la fusta d’un arbre prim i llarg esquerdant-se en un bosc obscur, negra nit, sota la força sobtada d’un cop de vent. Un so que t’entra dins i que recordes anys i panys, com el so de la mola perforant una càries; també la fragància asèptica, entre llimona, pi i mar, de la sala d’espera.

Em trenco, doncs, i cada petit fragment és enregistrat a la base de dades, així com la seva posició relativa envers cada altre petit fragment, en coordenades x, y i z i també en temps. Durant un instant sóc jo, després, possiblement, no sigui res. La consciència també s’estavella en el remolí d’encenalls en què m’he convertit, s’arrela un instant al pensament, un segon de lluentor infinita, de por a la profunditat del cervell rèptil, i silenci. Curiosament, el coneixement de la pròpia existència, l’AW (els primers papers publicats encara l’anomenaven com cal: awareness), no és el darrer que es perd. Hi ha sensacions molt més tossudes, molt més obtuses, molt més internes, l’ànima, potser, la vis viva.

La tirallonga d’uns i zeros, de flashos làser perfectament col·limat, s’enlaira per l’espiral galàctica, perpendicularment al pla de rotació. L’objectiu és molt més lluny, cal mesurar-lo en desenes de milers d’anys llum. Els uns i els zeros, viatjant relativísticament, tenen tot el temps del món.

El receptor entortolligarà les petites senyals lluminoses i n’escriurà cadenes de carboni, amb uns pocs oxígens, nitrògens i ferros per donar-li flaire a humanitat. Disposarà cada àtom al lloc preestablert, llegirà cada minúscula interrelació i, poc més d’unes setmanes dins d’una pel·lícula líquida extremadament viscosa, obriré els ulls. Recordaré el xerric de l’escorça esquinçada de l’arbre solitari, l’olor a llimona, a pi, a mar, la trencadissa. I després, quan menys preparat estigui, recordaré els acomiadaments, les llàgrimes als ulls, la suor freda a les mans, i alçaré els ulls cap el cel, cap aquella teranyina que ni tan sols pot resoldre’s en una galàxia, i somiaré que els uns i els zeros et porten a tu.

Feathers

It is just feathers, it is just bloody feathers, I keep repeating to myself at the same time that I know it is not. It is fuckin’ absolutely not only feathers. It is feathers and bone and it is growing on my back, in my back.

The reflection from the mirror was something. It scared me shitless, literally, I tell you. One thing is to feel some strange lumps under your skin and another quite different thing is to see a pair of growing wings staring back at you from your bathroom mirror, a mere hand spam away from the little cupboard where I store the soon to be expired condoms. And it was not water condensing there from the hot shower I had taken before, I double checked on that. It is black feathers, lustrous as full midnight seen from the inside of a coal mine.

Is there a message here? Is somebody, (God maybe?), trying to tell me something? Humans, there you go, your new guardian angel, be weary, oh demons, of his five inches flaming sword. Should I feel proud of my mutation? Should I open the window and see how I manage to avoid cracking my head against the city skyline?

What I am supposed to do now? Shave? Stick everything under a t-shirt and go for a walk along the beachfront? Go buy some hi-energy seed mix, containing dry insects? Cancel my near future dates? (Wouldn’t have much trouble here). Call the cops? Go live on friggin' David Letterman’s Late Nite Show? Come on in and see the freak, the astonishing sight: the Birdman. Children for half a Penny. Do not be frightened, he is quite harmless!

Perhaps is just a phase I am going through, like when I changed my voice or when my sister grew boobs. Something you end up getting used to. Living with. Even enjoying it if you ask me.

But why me, of all guys? Is it the dope? Is it? If it was, half the guys from the school would have sold their bikes and would be soaring the heavens. Is it because I am the kind of guy you’ve forgotten even before you've laid your eyes upon? Is it to give me an edge? Something for girls to gape at? Or maybe I am just an excuse for a story he does not even know how to finish.

El retall de diari

Seu, amb el cap una mica enterbolit, i es concentra a respirar profundament, sense aixecar massa els ulls. No ha dormit en tota la nit, tota l’estona aquell rau-rau al cervell, com si hi tingués un petit exèrcit de salamandres i les seves cues besllumades no deixessin ni un sol instant d’entortolligar-se i lliscar, humitejades, les unes sobre les altres.

A trenc d’alba s’ha hagut d’aixecar del llit, i la fredor de les rajoles se li ha enfilat per les cames, deixant-li els turmells mig paralitzats de gel, gairebé insensibles. La seva dona dormia al costat, amb la boca molt oberta, els cabells desmanyotats tapant-li pràcticament tota la cara.

S’ha vestit silenciosament, aturant-se un instant per a glopejar una mica d’aigua i eliminar les lleganyes més grosseres que se li enganxaven als fòrnixs oculars. Poc més: no ha agafat ni diners ni abric, ni el retall de diari que, ahir, a la feina, havia desat curosament a la cartera, blegant-lo sobre ell mateix diverses vegades, després d’estar-lo estudiant detingudament, amb la forquilla a mig recorregut entre el plat i la llengua, durant prop d’una hora. Se n’ha emportat les claus, vigilant de no fer-les dringar i despertar la Mercedes.

El Manel ha caminat poc més de mitja hora, perseguint carrers deserts lleugerament inclinats en la direcció de les seves passes. Un escombriaire xiulava alegrement una melodia que només ell sentia a través dels seus auriculars endollats a l’mp3. Devia ser una cançó molt bonica.

Ara seu amb els ulls mig plorosos. Seu a l’arena de la platja, amb les onades visitant-lo no més de dos metres més avall. Respira profundament ja que no es troba massa fi. Es contempla els peus i l’arena, i la petita col·lecció de cristalls acumulats per atzar a deu centímetres a la dreta del seu peu esquerra. Li fa por d’alçar la vista i tornar a veure el mar, de tornar a notar l’aire fresc a les galtes.

El Manel ha viscut a Barcelona tota la vida, però feia més de vint anys que no veia el mar.